AINA ALTIMIRA
audiovisuals
CINEMA (corrents)
Expressionisme
L’expressionisme va ser un moviment cultural sorgit a Alemanya al entre el 1905 i el 1933.
El nom Expressionisme, indica la deformació de figures i ambient per a expressar el mon interior del artista,i comunicar-ho a través d’una crítica cruel i pesimista sobre la societat.
Deformació de la realitat per a expressar de manera més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant una gran importància a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat.
Representa la consciència d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint en el país. També té lligams amb el barroc i el Romanticisme alemanys.
L’artista vol representar el món exterior, amb idees abstractes que expliquin la realitat actual, però tot això amb una idea deformant.
Característiques:
-
És més important el contingut que la forma. L'objectiu és expressar l’interior de l’ésser humà.
-
No es requereix una bona tècnica pictòrica ni un resultat esteticament correcte. L'important és transmetre el sentiment i la subjectivitat. La fi és que l'espectador que contempla, se senti atabalat, espantat o deprimit, segons l'estat que es vulgui transmetre.
-
Potencien l'impacte emocional a l'espectador a través del color, les formes retorçades, la composició agressiva...Intentaven modelar la realitat per a potenciar l'emoció interior.
-
Defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida (allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit).
Context històric:
La derrota alemanya a la I Guerra Mundial i la Gran Depressió
El final de la Primera Guerra Mundial i el repartiment dels mercats entre les potències vencedores van deixar a Alemanya en un estat d'incertesa política i moral, agreujat per l'impacte d'una forta baixada econòmica. N'hi ha que ho recorden com el segle més terrible de la història, altres el consideren un segle de matances i de guerres. Dumont diu que "ha estat el segle més violent de la història humana". En aquest context de negativitat sorgeix l'expressionisme, aquest apareix com la primera manifestació o com la primera reacció, que testimonia l'estranyament del món i la crisi que estava travessant el positivisme. Com diu Hobsbawm, amb la Primera Guerra Mundial comença l'ensorrament de la civilització occidental del segle XIX, "una civilització que era capitalista des del punt de vista econòmic, liberal en la seva estructura jurídica i constitucional, burgesa per la imatge de la seva classe hegemònica característica i brillant pels avenços assolits en l'àmbit de la ciència, el coneixement i l'educació, així com del progrés material i moral ". I en aquest panorama l'expressionisme apareix ineluctablement com un dels primers moviments d'avantguarda que ha articulat estèticament aquest començament de crisi en l'obertura violenta del nou segle.
L'expressionisme no només va dominar a les arts plàstiques, a la música ia la literatura, sinó que també va estar present en la majoria de les produccions cinematogràfiques alemanyes d'aquesta època.
Cinema expressionista alemany:
Les principals característiques de l'expressionisme a nivell cinematogràfic coincideixen amb el desig de la resta d'artistes d'expressar aquest ambient deprimit i pessimista de l'Alemanya d'entreguerres (1918-1939). Els mitjans que utilitzaven els directors dels films expressionistes per distorsionar la realitat i transmetre l'ambient angoixant del seu temps van ser:
-
Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats contrasts, sovint gairebé violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació d'escenaris i personatges, amb rodatges foscs, sempre a l'interior dels estudis amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o descoratjadors.
-
Decorats repugnants i salvatge, dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
-
Interpretacions amb extrema expressivitat amb actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
-
Maquillatges exagerats, amb una estètica que actualment consideraríem gòtica, i usada per simular tot tipus de deformacions corporals.
-
Un vestuari obscur i marcat per les sinistres disfresses.
-
Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.
Pel·lícules destacades:
● Metropolis / Metropolis (Fritz Lang, 1926): film mut alemany del gènere de ciència-ficció dirigit per Fritz Lang i realitzat per la productora UFA. És considerada una de les grans pel·lícules del cinema expressionista alemany i de la història del cinema mundial.
El guió va ser escrit per Fritz Lang i la seva dona Thea von Harbou, inspirat en una novel.la de 1926 de von Harbou. Metropolis és una de les poques pel·lícules considerades memòria del món per la UNESCO. Va ser el primer a posseir aquesta categoria, coberta en l'encarnació viva de tota la societat, i la profunditat del seu contingut humà i social.
● Nosferatu, eine Symphonie des Grauens / Nosferatu (F.W.Murnau, 1922): Produïda en 1922, l'obra mestra de Murnau, encara en l'actualitat, aconsegueix espantar-nos i sorprendre'ns. Basat en el llibre dracula, de Bram Stoker (1897), Nosferatu s'entén com l'adaptació més sorprenent de l'obra, fins i tot amb els drets d'ús negats per la vídua de l'autor.
Davant la prohibició, el camí vist per Murnau va ser improvisant: el director va mantenir la trama central de l'obra de Stoker, Alterant els noms dels personatges i els escenaris.
Sinopsis: L’ Any 1838 Man Hutter (Gustav von Wangenheim), que és un agent immobiliari, i la seva dona Ellen viuen feliçment a la ciutat de Wisborg, fins que l'agent immobiliari fosc Knock decideix enviar Hutter a Transsilvània per tancar un negoci amb el comte Orlok, per vendre un castell al mar Bàltic. Un cop al castell, és saludat pel comte sinistra. L'endemà, Hutter comença amb dues petites marques al coll, que interpreta com les picades de mosquits. Una vegada signat el contracte, descobreix el propietari és l'excèntric comte Graf Orlock (Max Schreck), que en realitat és un vampir mil·lenari que, buscant el poder, es trasllada a Bremen, Alemanya, difonent el terror a la regió.En veure'l marxar per la seva nova llar, els temors Hutter per Ellen. Curiosament, qui pot revertir aquesta situació és Ellen la muller de Hutter, perquè Orlock se sent atret per ella.
● Das Kabinet des Dr. Caligari / El gabinet del Dr. Caligari (Robert Wiene, 1919): És una pel·lícula Alemanya de terror muda dirigida per Robert Wiene (1920) i escrita per Hans Janowitz i Carl Mayer. Va ser el primer film expressionista alemany.
Considerada l'obra per excel. lència del cinema expressionista alemany, explica la història d'un boig hipnotitzador (Werner Krauss) que utilitza un Sonámbul (Conrad Veidt) per cometre assassinats. La pel·lícula té un estil visual fosc i retorçat, amb formes punxegudes, línies oblicuas i corbes, estructures i ambients que s'inclinen i giren en angles inusuals, i ombres i ratlles de llum pintades. El guió es va inspirar en diverses experiències de la vida de Janowitz i Mayer, els dos eren pacifistes que van desconfiar de l'autoritat després de les seves experiències amb els militars durant la primera Guerra Mundial. El tema de la pel·lícula és l’ autoritat brutal i irracional; El Dr. Caligari representa el govern militar alemany, i Cesare simbolitza l'home comú condicionat, com a soldats, per matar.
● Der Golem, wie er in die Welt kam / El Gòlem (Paul Wegener, Carl Boese, 1920) És una pel·lícula muda de 1920 alemany dirigida per Carl Boese i Paul Wegener. Narra la història d'un Golem de fang fet per un rabí de Praga. Tot i que la novel·la de Gustav Meyrink del mateix nom és sovint citada com la font de la història, les dues obres no tenen res més que la presència del Golem en comú.
Sinopsis: Clàssic del cinema mut alemany que narra la llegenda d'una estàtua: el Golem. Al segle XVI, al gueto de Praga, va viure el rabí Luw, el mag i el mestre en l'art de la necromancy. Per evitar l'expulsió dels jueus, ordenats per l'emperador Rudolph II, va modelar la figura de l'argila del Golem i va invocar l'esperit d'Astaharot per concedir-li vida. No obstant això, quan els jueus aconsegueixen quedar-se a la ciutat, i el Golem salva la vida de l'emperador, el rabí intenta invalidar el seu encanteri i prendre la seva vida perquè ja ha fet la seva feina. Però quan un servent, encegat d'amor, el retorna, la figura de l'argila escapa a la influència humana i esdevé una amenaça. Aquesta obra mestra de l'expressionisme, un clar precedent del mite de Frankenstein és segurament la primera gran pel·lícula de monstre de la història del cinema, perquè dues versions més, també de Paul Wegener amb el Golem com a protagonista, han estat Malauradament perdut per sempre.
Artistes destacats:
-
Friedrich wilhelm murnau : Va ser director de cinema alemany. I un dels directors més influents i valuosos de l'era del cinema mut, i va fer més de quinze pel·lícules a Alemanya ,però en els seus últims anys va fer altres quatre als Estats Units, d'una manera també destacada. Quan la primera Guerra Mundial va esclatar, la carrera teatral va ser interrompuda, ja que Murnau es va unir al Fra com a pilot d'aire, i va patir un greu accident aeri a Suïssa. Va començar amb El muchacho de azul, des de 1919, i va disparar en tres primeres vegades amb el mateix director de fotografia (Karl Hoffmann, anomenat el mag) a vuit pel·lícules, per fer la seva pel·lícula més famosa, Nosferatu. Eine Symphonie des Grauens, 1922.
-
Fritz Lang: Durant en la seva època Alemanya va dirigir clàssics com Metropolis (1927) i M, el vampir de Dusseldorf (1931), així que, en els seus inicis, va contribuir al moviment expressionista alemany. Des de mitjans de la dècada de 1930, va treballar a l'exili a Hollywood, on es va convertir en un dels principals arquitectes del cinema Noir, encara que no es limitava a aquest gènere. És considerat un dels grans cineastes de la història del cinema. La pel·lícula més antiga conservada de la seva llarga carrera és Die Spinnen de 1919, però va aconseguir l'èxit i el reconeixement amb der MUDE Tod (la mort cansat o els tres llums), en 1921, que narra la lluita entre l'amor i la mort. Aquesta obra farà un impacte molt important, i serà la que decidirà la vocació del director espanyol Luis Buñuel.
Música :
La música va tenir molta importància en l'expressionisme, està lligada a l'art, especialment destaca al grup Der Blaue Reiter: per a aquests artistes, l'art és la comunicació entre individus, a través de l'ànima, sense necessitat d'un element extern.
L'artista ha de ser un creador de senyals, sense la mediació d'un idioma.
La música expressionista, seguia l'esperit de les avantguardes, buscava separar la música de fenòmens objectius externs, un instrument únicament de l'activitat creativa del compositor i reflectint principalment el seu estat d'ànim, fora de totes normativa
La música expressionista buscava la creació d'un nou llenguatge musical, alliberant la música, sense tonitatge, deixant que les notes flueixin lliurement, sense la intervenció del compositor
Entre els músics expressionista Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton von Webern, trío que va formar : la llamada Segunda Escuela de Viena.
Cinema soviètic
El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu.
Entre febrer i octubre de 1917 es desenvolupa l'anomenada revolució russa que posà fi a l'Imperi Rus i establí la Unió Soviètica, el primer país comunista de la història.
Els treballadors de les fabriques, els pagesos pobres i els soldats de l'exèrcit es revoltaren sota la direcció del partit comunista contra el tsar (emperador), la misèria i l'explotació de les classes baixes .
La frase de Lenin, «el cinema és per a nosaltres, de tots els arts, el més important», va fer la volta al món.
Revolució russa: La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica.
-
Causes polítiques: El poble rus odiava el règim autoritari del tsar Nicolau II, membre de la dinastia dels Romànov. Les baixes que els russos van patir durant la Primera Guerra Mundial van debilitar encara més la imatge del tsar i va dur al descontentament de la massa social, desmoralitzada i en situació d'una profunda crisi. El règim despòtic del tsar havia estat oprimint els camperols durant segles, i quedava clar que es trobava antiquat, encara que ell no se n'adonava. Això va provocar tensions dins de la classe baixa rural que va desembocar en altercats i revoltes. Econòmicament, la inflació i la fam per tot Rússia va contribuir així mateix a la revolució.
-
Causes econòmiques: Les causes econòmiques de la Revolució Russa s'atribueixen en gran manera a la mala gestió del tsar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze milions d'homes es van unir a l'exèrcit, que va deixar un nombre insuficient de treballadors a les fàbriques i les granges. El resultat va ser una escassetat generalitzada d'aliments i matèries primeres. Els obrers van haver de suportar terribles condicions de treball, incloent-hi jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es van desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris.
-
Causes socials: Aproximadament un 85% del poble rus formava part de la pagesia, oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallatge, associat comunament amb l'edat mitjana, descriu amb precisió la situació social de la Rússia de Nicolau: una petita classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. El 1861, el tsar Alexandre II de Rússia va emancipar aquests camperols no per raons morals sinó perquè impedia l'avanç social de Rússia. No obstant això, aquesta nova llibertat va ser de caràcter limitat, atès que no tenien cap terra per conrear. Com a resultat, el govern va elaborar noves lleis que els atorgaven petites parcel·les de treball. Tot i això, la quantitat de terra que se'ls va cedir va ser insuficient, de manera que es van desencadenar enormes revoltes.
La pel·lícula d'Eisenstein, El cuirassat Potemkin (1925), que posa en imatges la Revolució russa de 1905, figura sempre al primer rang del panteó dels historiadors del cinema.
El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions que s'han enfocat, o sobre el cinema com a obra d'art, el cinema com a propaganda o el cinema com a objecte d'espectacle.
Característiques:
-
Importància al muntatge.
-
Realisme en imatges (crua realitat)
-
Cinema documental.
-
Accions revolucionàries, patriòtiques i obreres.
-
Mut (algun text)
-
Política.
-
Càmera ràpida.
Directors importants:
-
Serguei Eizenshtéin (22 de gener de 1898 - Moscou, URSS, 11 de febrer de 1948), va ser un director de cinema i teatre soviètic d'origen jueu. La seva innovadora tècnica de muntatge va servir d'inspiració per al cinema posterior. És fonamental la seva aportació teòrica, com la seva hipòtesi sobre el «muntatge d'atraccions», on postula l'ocupació en el cinema de tècniques provinents del circ i del music-hall. El muntatge es per ell: «Una idea que surge de la colisión dialéctica entre otras dos, independientes la una de la otra». Este método le permitirá partir de elementos físicos representables para visualizar conceptos e ideas de complicada representación. El moviment està determinat per l'acció i pel muntatge. El protagonista en les seves obres és la massa, el poble. Octubre (1928)
-
Andrei Arsénievich Tarkovski (Zavrazhie, Província d'Ivànovo 4 d'abril de 1932-París, 29 de desembre de 1986) va ser un director de cinema, actor i escriptor soviètic. És considerat un dels més importants i influents autors del cinema rus en temps de la Unió Soviètica i un dels més grans de la història del cinema. El mirall (1975)
-
Dziga Vertov (Polònia, 2 de gener de 1896 - Moscou 12 de febrer de 1954), director de cinema avantguardista soviètic, autor d'obres experimentals, com El home de la càmera, que van revolucionar el gènere documental. 1918-1919 - Cinema-Setmana
Surrealisme
El cinema surrealista és aquell al qual s'apliquen els conceptes i tècniques pròpies del Surrealisme, moviment artístic i literari sorgit a França el 1919 al voltant de la personalitat del poeta André Breton.
El surrealisme va ser un «moviment literari i artístic que busca transcendir el real a partir de l'impuls psíquic de l'imaginari i l'irracional», que el seu primer manifest va ser signat per André Breton en 1924. Es considera el seu antecedent immediat, el dadaisme, com a oposició a la raó positivista i rebel·lió contra les convencions literàries burgeses. Els escrits surrealistes pretenien expressar la veritat mitjançant l'anomenada escriptura automàtica, que omet les correccions racionals. Els escrits surrealistes es basen en la utilització d'imatges per a l'expressió d'emocions. En la pintura, va tenir el seu element més popular a Salvador Dalí.
Context històric
És el període d’entreguerres, a Europa encara hi ha seqüeles de la Gran Guerra, i el Crac del 29 d’Estats Units s’estengué ràpidament pel nostre continent, tot empitjorant la situació. Fruit d’aquesta crisi global, els feixistes europeus comencen a ser escoltats i a alçar-se. L’inconformisme social genera tot un nou corrent artístic avantguardista, del qual en sortiren molts estils trencadors respecte a l’art del passat.Espanya es troba sota el període de la Segona República, on també hi ha una gran tensió entre dretes i esquerres.
Durant els primers anys del segle XX, es va fer el primer viatge espacial.
En quant a la medicina, es van fer nombrosos avenços com els antibiòtics, anticonceptius, i transplant d'òrgans. A més a més, es va poder descriure la estructura química del ADN i es va desarrollar la biología molecular.
Com a noves incorporacions a la vida cotidiana, van aparèixer els aerodinàmics, i la electricitat va arribar a les ciutats, junt amb l'electrònica (ràdio, televisió, telèfon, transistor, etc.) i es va desarrollar el funcionament dels electrodomèstics (rentadora, frigorífic, forn elèctric, etc.)
Característiques
-
Provinent de la poesia i de les arts plàstiques
-
De caràcter cubista i dadaista.
-
Utilització de temes recurrents: l'erotisme, la sexualitat, el prohibit, l'anti-feixisme, la religió, la moralitat, la burgesia.
-
Experimenta amb el subconscient, l'irracional, la psicoanàlisi, ataca l'ordre lògic (critica la racionalitat), l'ordre estètic (s'enfronta al “bon gust” burgès) i l'ordre moral (rebutja els valors de la societat burgesa).
-
Manté molts dels seus grans motius: creació al marge de tot principi estètic i moral, l'humor desaprensiu i cruel, l'erotisme líric, la deliberada confusió de temps i espais diferents.
Objectius: Desconcertar, violentar, provocar i criticar una època, aquest era el repte. Acabar amb la cultura burgesa.
Guió: Trenca amb la narració lineal clàssica, és a dir el relat audiovisual no segueix un ordre cronològic ni racional. Es juga amb la fantasia onírica, es planteja el lliure exercici del pensament. Apareixen imatges insòlites, que manquen de principis estètics i morals, expressen violència simbòlica i/o física i busquen impactar als espectadors. L'argument és secundari.
Personatges: Els capellans, els gossos i els rucs, els pits i les cames femenines, les sabates de taló i el clerical, el fang i la merda, la mort i el sexe reprimit, el desig i l'humor.
Tècniques de gravació:
-Recorrent als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències.
-Les transicions entre escenes ho fan superposant imatges i la fos en negre o transparent. Es divideixen en actes.
-La part més il·luminada és el centre de l'escena mentre que les vores del pla estan enfosquits.
Música:
Películes:
-
BALLET MÉCANIQUE: És una pel·lícula francesa d'avantguarda, feta, escrita i dirigida pel pintor Fernand Léger en col·laboració amb el cineasta Dudley Murphy. La pel·lícula es va estrenar en una versió de cinema mut el 24 de setembre de 1924, a la Exposició Internacional per a la Nova Tècnica del Teatre a Viena presentada per Frederick Kiesler. Es considera una de les obres mestres del primerenc cinema experimental. Depenent de l'autor, la pel·lícula ha estat categoritzada com abstracta, dadaista, surrealista i futurista.
-
Un chien andalou: ('Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema. Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquests anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi. La producció va anar a càrrec del mateix Buñuel, que finançà el film amb l'aportació monetària de la seua mare. El film es distribuirà més tard en cercles privats i dins el moviment surrealista, aportant prestigi al seu autor, cosa que li facilità el camí a l'hora de rodar el següent film, L'âge d'or.
Actors i actrius:
-
Simone Mareuil (1903-1954): Va ser una actriu francesa que va començar la seva trajectòria artística a teatres i cabarets, desenvolupant aixi la major part d'ella en el període d'entreguerres. Va participar en més de 20 pel·lícules i cortometratges com ''El perro andaluz''
-
Conrad Veidt (1893-1943): Va ser un dels actors més importants durant el període d'entreguerres. Era conegut com ''el demoni de la pantalla''. Destaca pel seu paper en la pel·lícula surrealista ''El gabinete del doctor Caligari''.
Neorrealisme
El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors i guionistes que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda.
Context històric
El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.
Característiques
-
Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
-
Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
-
Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
-
Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
-
La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
-
S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
-
Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
-
Diàlegs molt senzills i lineals.
Pel·lícules
-
Roma, città aperta (1945, Rossellini): L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.
-
Ladri di biciclette (1950, De Sica): Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.
-
Germania, anno zero (1948, Rossellini): Tanca la seva trilogia de la guerra, sent la més pessimista de les tres pel·lícules. Rossellini ens mostra el món en ruïnes de la realitat italiana des dels ulls d'un nen, amb un tràgic final sense cabuda a Hollywood en la seva època. De nou l'horror de la guerra és protagonista, com ja passava a Roma, città aperta
-
Riso amaro (1949, De Santis): Giuseppe de Santis retrata la vida dels que treballen en els arrossars del nord d'Itàlia. El seu protagonista inicia un viatge cap a un lloc nou, on poder guanyar-se la vida en els arrossars. El seu argument li va valer una nominació per als Oscar. Com a curiositat, va ser durant el rodatge d'aquesta pel·lícula quan l'actriu Silvana Mangano va conèixer al que seria més tard el seu marit, el famós productor Dino de Laurentis.
-
Miracolo a Milano (1951, De Sica): En aquest cas suposa una excepció dins de l'enorme realisme present en aquestes pel·lícules. Considerada com "conte neorealista", s'allunya de l'habitual missatge pessimista gràcies al entranyable de la seva fantasia. Un jove orfe, Toto, viu en els suburbis de Milà, lloc on els habitants es veuran forçats a abandonar després de la troballa de petroli a la zona. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes.
-
La strada (1954, Fellini): Més enllà d'aquesta frontera que marca la fi del neorealisme el 1952, és l'obra mestra que suposa la conclusió d'aquest període per a nombrosos autors. Catapultarà a la fama mundial a la parella formada per Giulietta Masina i Federico Fellini. La jove Gelsomina acompanya el mesquí Zampanò (Anthony Quinn) en una gira circense. Fellini havia col·laborat amb Rossellini en el guió de Roma, città aperta, sent a La Strada on durà a terme un homenatge a les seves dues passions: el neorealisme italià i el món del circ i l'espectacle.
-
Rocco e i suoi fratelli (1960, Visconti): No podem afirmar que Luchino Visconti fos un director neorealista, tot i obres com la ja esmentada Ossessione o La terra trema (1948). Aquest film es troba molt allunyat de la fi del neorealisme, ja situat en 1960. No obstant això, Rocco i i suoi fratelli és un exemple de com el neorealisme italià i les seves característiques sobrepassen les fronteres del seu temps. Visconti retrata l'evolució d'una família del sud a Milà, presentant la història amb cru realisme social. Alain Delon protagonitza aquesta història que, si bé queda lluny del neorealisme en temps, es mostra molt propera a la manera de concebre i presentar el cinema.
Free cinema
Tony Richardson: Va ser un director de cine Inglés que va néixer el 5 de juny del 1928 i va morir el 4 de novembre de 1991. Es caracterizaba en les seves películas: creador de drames, moviment accelerat, passades ràpides i flashbacks, moments lyrics mesclats amb escenes de brutalitat.
Va començar a treballar com a director de cinema i teatre. A londres va conèixer diferents directors del moviment free cinema i amb ells va fer la seva primera col·laboració amb Momma Don't Allow (1955).
Desde aquell moment comença a fer moltes més pel·lícules que giren entorn al moviment free cinema, entre elles la que vam veure nosaltres La solitud del corredor de fons (1962). Amb la peli que va guanyar dos Oscar va ser Tom Jones (1963) Pero a mesura que passa el temps les seves pel·lícules van perden fama i no es fins el seu últim treball que el seu exit no cambia, pero poc temps després li diagnostiquen Sida i mort.
Lindsay Anderson: Va ser un director anglès de teatre, pel·lícules i documentals. Va néixer el 17 d’abril de 1923 i va morir el 30 d’agost de 1994. Era un rebel que utilitzava el cinema par a provocar canvis. El autor es poc reconegut malgrat haver dirigit algunes de les millors pel·lícules mai produïdes.
Comença la seva carrera dirigint curts documentals i anuncis, treballant en el teatre i escrivint crítiques de cinema. A ell l'interessava més la classe obrera. Debutà en la direcció amb El salvatge ingenu (1963), però va ser a The White Bus (1967) on mostrà els eu estil únic surrealista i la condemna de la societat britànica
La seva obra més important va ser Si… (1968) la cual va ser tan coneguda que ell mateix va decidir fer una secuela anomenada un home de sort (1973) i aquesta després de la seva mort va continuar sent la seva obra maestra.
Colin Smith :és un jove de classe obrera que viu als voltants de Nottingham. Un dia roba en un forn de pa i és enviat a un reformatori. Un cop allà comença a córrer, i gràcies a les seves qualitats com a corredor de fons va guanyant llocs en la institució penitenciària. Durant els seus entrenaments reflexiona sobre la seva vida anterior abans d’entrar al reformatori.
La soledad del corredor de fondo
Colin Smith és un jove de classe obrera que viu als voltants de Nottingham. Un dia roba en un forn de pa i és enviat a un reformatori. Un cop allà comença a córrer, i gràcies a les seves qualitats com a corredor de fons va guanyant llocs en la institució penitenciària. Durant els seus entrenaments reflexiona sobre la seva vida anterior abans d’entrar al reformatori.
El salvatge ingenu
En un poble miner del nord d'Anglaterra, Frank Machin, tipus anglès de caràcter violent i arrogant, gaudeix de la glòria que li dóna ser l'estrella de l'equip local de rugbi. No obstant això, la relació amb la seva propietària, una jove vídua, li descobreix una nova forma de ser i de veure les coses.
És un moviment cinematogràfic que comença al 1956 i comporta tota la dècada del 1960. Es va originar a Anglaterra per els cineastes que estaven descontents amb el cine de Hollywood ja que no era realista.
Característiques:
-
Temes: Inconformisme social, crítica a la burgesia i societat immobilitzada.
-
Són històries amb un transfons de tristesa i amargor.
-
Sobre l’avortament, l’homosexualitat i la liberació sexual de la dona.
-
Protagonistes: Joves treballadors o en atur de classe mitjana-baixa. La família solen estar desestructurades i amb un final no imaginable.
-
Escenari: Ciutats a les fosques i zones industrials.
-
Tipus de gravació: Equips petits amb la càmera a la mà i en moviment, en blanc i negre i amb un audio no sincronitzat.
-
Música: Jazz.
Context històric:
-
Just quan va començar el free cinema el 1956 es va produir la guerra de Sinaí,, una alianza militar del Regne unit, Francia e Israel contra Egipte, la cual va durar 9 días.
-
En 1960 es va estendre la cultura popular de l'idioma ingles
-
Van apareixer el grup famós The Beatels
-
Fi de la rebel·lió del Mau Mau
-
Es forma el moviment nacional socialista el 1962
-
Es va produir la Revolta de Brunei 1962
-
Resolució 2065 de l’Assamblea General de les Nacions Unida el 1965
-
Sorgeixen moviments socials o culturals com els "hippies" a Anglaterra
Nouvelle Vague
Context històric
La nouvelle vague és un moviment que va sorgir cap a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60, però és important prestar atenció al context immediatament anterior, és a dir la postguerra mundial, que va ser el brou en què es van conrear totes les ruptures que els icònics anys 60 van portar amb ells.
En política ens situem després de l’alliberament en la II Guerra Mundial. A l’any 1946 s’estableix la IV República de França (1946-1958) que econòmicament va suposar un notable creixement. Però a la vegada, s’estan perdent les colònies com Indoxina i Tunísia, fet que provoca que França vulgui quedar-se amb el territori d’Argèlia.
Al no estar tothom a favor, es crea el Front d'Alliberament Nacional Algerià (1954) de tendència comunista que afectarà sobretot en el jovent i que lluitarà en contra d’aquesta colonització.
La V república va arribar amb el càrrec del general Charles de Gaulle que va amenaçar amb un cop d’estat i es va renovar la constitució de la V república beneficiant al president.
La guerra d’Argèlia serà un tema recorrent en la nouvelle vague amb pel·lícules com Le Petit Soldat de Godard (1960) que reflectia la consciència social.
El 1960 Charles acceptarà la independència d’Argèlia.
En aquell moment moltes lluites juvenils s’estaven duent a terme de moviments esquerres però també estava present el terrorisme de l’extrema dreta. En aquell moment, el món es qüestionava de manera crítica l'imperialisme, el sistema territorial que Europa i el Nord d'Amèrica exercien sobre Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.
Aquesta prosperitat econòmica va durar fins la dècada dels 60 quan hi ha una enorme baixada dels salaris, s’empitjora les condicions de treball, entre d’altres. És crea una gran tensió en la societat per part de la burgesia ben acomodada, els grups estudiants d’esquerres i els obrers. Es va produir el famós maig del 68 moviment estès per altres països europeus i vinculat amb el moviment hippie nord-americà. La causa principal era lluitar contra una societat i un sistema industrial capitalista que els oprimia.
Es van dur a terme nombroses vagues generals amb l’objectiu de canviar les coses.
Un any després Charles De Gaulle es va retirar deixant pas a Georges Pompidou.
Culturalment els jovent van ser els protagonistes de la societat en la recerca d’una identitat pròpia desenvolupant les cultures underground i el rock and roll, la moda pop...
La filosofia va estar molt relacionada amb ideologies d’esquerres i amb moviments com l’existencialisme o l’estructuralisme amb temes de la dona i la seva emancipació i l’alliberació sexual.
En el camp literari es planteja una narració diferent i original amb un apropament a la consciència i a la seva exploració. Un fet que repercutirà la Nouvelle Vague és la publicació dels clàssics de la novel·la negra americana on es donaran a conèixer autors com Raymond Chandler o Dashiell Hammett, que seran molt admirats sobretot per Jean-Luc Godard i François Truffaut.
En la música destacarà el jazz americà que tindrà una gran repercussió a la mirada cinematogràfica de la Nova Ola.
Característiques generals
És un cinema realista, amb influència del Neorealisme Italià y del llenguatge televisiu.
En quant a l’estètica, volien ensalçar la naturalitat i la llibertat creativa i ho van fer a través de:
-
Blanc i negre
-
Il·luminació natural: mai utilitzaven il·luminació artificial. En interiors la llum era indirecta i rebotada per generar un ambient realista.
-
Gravaven amb càmeres modernes i lleugeres en mà, per poder tenir més llibertat. Evitaven les càmeres professionals i tenien un equip tècnic reduït. Això feia que poguessin fer moviments innovadors i seqüències llargues.
-
Baix pressupost: això assegurava tenir major llibertat creativa.
-
Els sons, la llum i la música havien de emanar de la mateixa història: Enregistraven el so directament a la gravació en comptes de fer un doblatge a postproducció.
-
Escenaris naturals i llocs identificables, normalment exteriors a París.
-
Moments de improvització de rodatge i dels actors: Actors no professionals i joves amb actuació lliure i intuitiva, sense estrelles importants. Personatges sense rumb ni expectatives i un rodatge on el director ho és tot.
Amb tot això es crea un estil de reportatge amb forma despreucupada que tractava sobre temes morals. Les històries tenen inspiració autobiogràfica i els temes són contemporanis i propers als joves.
La Nouvelle vague reivindicava el cinema d’autor com l’entenem avui dia, buscant una alternativa del cinema de Hollywood trencant les seves normes de manera voluntaria alhora que feia un homenatge als aspectes positius del cinema comercial.
Aquest estil va fer un canvi al món del cinema, va donar una alternativa estética, de manera de produir i de contingut al món de les pel·lícules. Va canviar la percepció de la realitat i, va ser un cinema molt més expressiu que representatiu.
Directors destacats:
Els principals directors de la nouvelle Vague son:
-
Agnès Varda(de les primeres directores dones que hi va haver en la nouvelle vagué)
-
Jean-Luc Godard. (considerat un dels millors directors)
-
Louis Malle.
-
Jacques Rivette.
-
François Truffaut (creador de la nouvelle vague)
-
Roger Vadim.
Dades curioses sobre alguns dels directors:
Agnès Varda o també coneguda com l'"àvia de la Nouvelle Vagui", Les seves pel·lícules, documentals i vídeo-instal·lacions guarden un caràcter realista i social. Tota la seva obra presenta un estil experimental distintiu.
François truffault va ser un director, crític i actor frances, que podriem considerar que va ser ell qui va crear aquest moviment francés conegut com la “nouvelle vagué”.
Però sens dubte, un dels més famosos va ser Jean -Luc Godard, que va aconseguir superar fins i tot al mateix François Tuffault. Godard era molt atrevit en la manera de filmar. No necessitava argument, ni seguia una línia narrativa clara si no li convenia. La seva tècnica era innovadora: filmava amb càmera en mà, utilitzava el documental, saltava d'un pla a un altre, inventava mètodes segons la necessitat apareixia. Per a un cineasta convencional, Godard no sabia fer pel·lícules, però en això consistia el seu estil.
Pelis destacades:
-
Los 400 golpes - François truffault.
Primer llargmetratge de Francois Truffaut, punta de llança de la Nouvelle Vagui, que va obrir de bat a bat les finestres del llavors anquilosat cinema francès perquè es renovés amb l'aire del carrer. On relata la història d'un alumne parisenc, Antoine Doinel, que s'escapoleix de casa fugint d'uns pares negligents. Tot això fa que acabi per convertir-se en un criminal.
-
Cléo de 5 a 7 - Agnès Varda
És considerada com una de les millors pel·lícules del cinema francès, va ser el segon treball d'Agnes Vardà, pionera del cinema feminista a Europa. Aquesta pel·lícula narra la vida d'una cantant (Corinne Marchand) francesa quan narra la seva vida mentre espera els resultats de les seves proves de càncer.
-
El desprecio - Jean-Luc Godard.
Adaptació del llibre homònim d'Alberto Moràvia. Tracta sobre la decepció d'una dona quan el seu marit no li dóna suport després que un productor coquetegés amb ella, fent així perdre el seu honor.
-
La regla del juego - Jean Renoir
"La regla del joc" és una comèdia on amagadament és fa una crítica sobre l’alta socientat francesa. Encara que el negatiu original va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial, presentem una reconstrucció de la pel·lícula que ha impresionat al públic de tot el món.
Avantguardes estadounidenques
Sorgeixen a Estats Units, sobre tot a Nova York, en l’etapa de postguerra, s’inicia a la dècada dels 40.
Del 1950 i del 1960 el cinema de Hollywood va patir una important crisi pel naixement de la televisió i pel canvi de l’estructura industrial i empresarial de les companyies.
Finalitza el monopoli dels grans estudis de Hollywood, i es desvinculat dels grans estudia causa de la creixent oferta televisiva.
Els grans directors del període clàssic com els actors i actrius ja havien envellit i el públic jove demanava un producte diferent i adaptat a l'època, i importants propostes conformen una modernitat cinematogràfica.
Te la màxim esplendor a la dècada del 1960 i 1970 amb un nou impuls del cinema nord-americà, conegut com a ‘Nou Hollywood’, amb la renovació dels diferents gèneres cinematogràfics i una nova manera de fer cinema
Característiques:
-
Idees clares.
-
Anticomercial.
-
Cinema psicològic.
-
En contra dels valors estètics i socials de l’època.
-
Busca originalitat, novetat i polèmica a través de nous gèneres i formats.
-
Llibertat compositiva i interpretativa.
-
Presenta preguntes sense resposta.
Directors i pel·lícules:
-
MAYA DEREN, Abril 29, 1917 – Octubre 13, 1961
Va ser una dels millors directors avantguardes i dels més influents. Les seves pel·lícules van començar a aparèixer durant els 40, època on trobar una dona com a directora de pel·lícules era extremadament estrany.
Deren tenia una gran preocupació temàtica per el cos humà, el seu moviment i el procés de realització del cinema. Aquest últim comença a prendre forma a la seva segona pel·lícula, que treu part del seu poder a partir dels salts i la juxtaposició dels espais. La innovadora obra de càmera i l'estructura narrativa de la seva pel·lícula representen una web d'esdeveniments de somni que es mouen entre l'experiència subjectiva i l'objectiva.
Deren va definir el cinema com un art, va proporcionar un context intel·lectual per a la visualització de pel·lícules i va omplir un buit teòric pel tipus de pel·lícules independents que presentaven les societats cinematogràfiques.
At Land (1944) és una pel·lícula experimental silenciosa de 15 minuts escrita, dirigida per Maya Deren i protagonitzada per ella mateixa. Té una narració semblant a un somni en què una dona, interpretada per Deren, es renta a la platja i fa un viatge estrany trobant altres persones i altres versions d’ella mateixa. Deren va dir que la pel·lícula tracta la lluita per mantenir la identitat personal.
-
Robert Bernard Altman 20 de febrer de 1925, Missouri - 20 de novembre de 2006, California
Director, guionista i productor de cinema. Va ser cinc cops candidata al premi a l'Acadèmia al millor director i una figura perdurable de la nova època de Hollywood,
Utilitzava una estètica altament naturalista però estilitzada i satírica, a diferència de la majoria de les pel·lícules de Hollywood. Es classifica constantment com un dels cineastes més grans i influents del cinema americà. Era conegut per ser “anti-Hollywood”i anticonformista tant els seus temes l’estil i direcció.
En les seves direccions utilitzava un gran nombre d’actors així va desenvolupar una tècnica de gravació multitrack que va produir un diàleg superposat de diversos actors. Això va produir una experiència més natural, més dinàmica i més complexa per a l’espectador. També va utilitzar lents de zoom i zoom de càmera per a millorar l’activitat que es desenvolupa a la pantalla.
M.A.S.H és una pel·lícula de guerra nord-americana de comèdia negra del 1970. Es una comèdia negra que segueix les explotacions d'una sèrie de personatges desbordats en una unitat mèdica durant la guerra de Corea. La pel·lícula va crear una reeixida sèrie de televisió i va obtenir un Oscar al millor guió.
-
John Cassavetes:
Va ser un actor, guionista i director estatunidenc. Va néixer a Nova York l’any 1929 i va morir a Califòrnia l’any 1989. És considerat un dels pioners del cinema independent americà. Impulsor del New American Cinema Group. La seva obra sembla improvisada, però a darrere hi ha una gran precisió i un estudi a fons de les emocions. Tenia un guió però deixava gran llibertat d’acció als actors, l’escena estava escrita, però no l’acció. Sempre estava obert a noves idees si els actors li proposaven algun canvi. Ha rebut més d’un premi per la pel·lícula de “Una mujer bajo la influencia” l’any 1974.
“Una mujer bajo la influencia”: explica la història d’una dona de casa amb tres fills que no s’adapta a les normes socials i pateix de inestabilitat emocional per culpa del seu marit violent.
-
Arthur Penn:
Va ser un director i productor de cinema estatunidenc. Va néixer a Filadèlfia l’any 1922 i va morir a Nova York l’any 2010. Va formar part de la generació que va recollir les influències renovadores que arribaven dels nous cinemes de tot el mon al Hollywood dels anys 60. Va trencar amb algunes de les tradicions del cinema nord-americà. Era d’un estil directe i àgil. Cadascun dels seus films reflexa el seu conformisme.
Va realitzar diferents pel·lícules premiades per la crítica durant la dècada del 1960, com per exemple: Bonnie and Clyde (1967).
-
Sam Peckinpah:
Va ser director i guionista de cine, televisió i teatre estatunidenc. Va néixer a Califòrnia l’any 1925 i va morir l’any 1984, també a Califòrnia. És conegut especialment per la polèmica que es va generar a causa de la violència a les seves pel·lícules. Va haver-hi diferentes opinions respecte aquest tema. Peckinpah forma part del grup de directors que van fer remontar la industria de Hollywood durant les dècades de 1960 i 1970. Va fer aportacions importants al cinema, com la reformació del western clàssic, portant-ho a terrenys més violents i foscos, la renovació formal. Podem destacar el lirisme del seu cinema, una expressió profunda d’emocions i exaltació de la intimitat, també podem destacar la intensa psicologia amb la que va equipar als seus personatges. La seva obra es pot caracteritzar per la construcció de personatges trencats i víctimes d’un progrés social que els rebutja. A les seves històries, Ford destaca un optimisme històric, agraïnt elements tradicionals que ens han de ser útils per encarar el futur, en canvi, Peckinpah mostra amb disgust l’aniquilació d’un passat, que incorpora uns valors positius menyspreats en el present.
Cinema d'autor
El cinema d’autor és el cinema en el qual el director té un paper fundamental en basar-se normalment en un guió propi; realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, la qual cosa li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en les pel·lícules. En el cinema d'autor, l'autor és normalment recognoscible per alguns trets típics en la seva obra.
En el cinema d’autor el director plasma la seva visió particular, no només del cinema, sinó del món en què viu, o bé, fa una crítica a altres obres o temes molt utilitzats en els mitjans de comunicació. Gairebé sempre són films que únicament alguns entenen, però sempre conviden a la reflexió i a la crítica.
Característiques:
-
El paper dels directors estava per sobre de productors i estudis, es reflectia la mirada del director sobre la realitat, hi havia llibertat creativa total per als cineastes.
-
Aquests films solen estar protagonitzades per antiherois, perdedors, marginats, delinqüents sense justificació i altres personatges de gran ambigüitat moral ...
-
Es trenca amb la costum d’un final feliç: molts films acaben malament per als seus protagonistes.
-
Incorporació de moltes innovacions de les avantguardes europees: realisme objectiu, critica social, rodatge en exteriors, amb llum natural i escenaris reals, càmera a mà seguint els personatges, ...
-
Trencar amb la moral puritana i políticament correcta del Hollywood clàssic. Això va permetre tractar temes tabú per al Hollywood clàssic: mostrar cossos nuus i relacions sexuals, models de família i de parella diferents, relacions entre homes joves i dones adultes, la homosexualitat, la drogadicció, o la prostitució.
-
Barreja de gèneres: es trenquen les barreres entre gèneres i es fan westerns musicals i humorístics, comèdies bèl·liques, barrejes de terror i ciència-ficció, …
-
Ús de les noves músiques a les bandes sonores dels films a les quals es poden escoltar cançons de músics de jazz, pop, rock, folk, soul, funk o disco de moda als 60 i 70.
Context històric
El primer a parlar d'aquest corrent va ser François Truffaut, va escriure un article a la revista "Arts" on començava a valorar als autors com els que deixaven una empremta a cada pel·lícula i els majors responsables del resultat. Per tant, podem situar aquest corrent a finals dels anys 50. Davant d'un cinema de Hollywood que ho acaparava tot, van néixer corrents més alternatives i poc comercials que buscaven obres més complexes i compromeses.
En aquesta època, va haver un avanç de les càmeres alleugeriment dels equips de so, es van atrevir, per exemple, a pujar-les a cotxes o cadires de rodes; a filmar moviments fins llavors impossibles; a oferir una nova visió del món.
La música i el cine d'autor van de la mà. La banda sonora que utilitza majoritàriament el corrent del cinema d'autor és molt poc convencional, la qual dialoga a la perfecció amb l'ambient i l'acció de la pantalla. Un exemple claríssim és Quentin Tarantino, un autèntic representant del cinema d'autor. Ell es descriu a ell mateix com a un director molt musical i mai ha deixat a l'atzar ni una melodia que acompanyi a les seves escenes. Tarantino aconsegueix amb la música traslladar als espectadors a altres èpoques i a altres mons. Ell va afirmar que les escenes li neixen al cap ja amb la música associada.
Obres i directors destacats:
-
Woody Allen:
En les seves pel·lícules deixa la seva impremta personal, de manera que quan veiem a un personatge neuròtic, hipocondríac, obsessiu-compulsiu i una mica ridícul no podem deixar de veure la mà d'Allen. En els seus films la història és el de menys, el que importa són les reflexions que fan els personatges.
-
La nit americana (La nuit américaine) és una pel·lícula francesa de 1973, dirigida i protagonitzada per François Truffaut, al costat de Jacqueline Bisset i Jean-Pierre Léaud en els papers principals. La història narra les tribulacions d'un director de cinema durant el rodatge d'una pel·lícula. El film pren el seu títol de la tècnica cinematogràfica del mateix nom, que consisteix en l'aplicació d'un filtre fosc sobre la lent de la càmera que fa veure que es roda de nit.
-
Peter Greenaway:
És un director de cinema britànic. Peter Greenaway, un dels artistes més purs (lliure )i menys convencionals(no habitual) del cinema contemporani va iniciar la seva relació amb l'art gràcies a la seva passió per la pintura.
Les seves obres són conegudes per rebre influències del Renaixement i de la Pintura barroca, especialment dels primitius flamencs. Alguns aspectes comuns a la seva obra és una composició escènica i il·luminació molt estudida, així com els contrastos entre personatges vestits i nus, natura i arquitectura, mobiliari i persones, o plaer sexual i dolor mortal.
The Pillow Book és una pel·lícula de caràcter iniciàtic dirigida per Peter Greenaway el 1996, el títol fa referència al costum japonesa de guardar en els coixins, que eren de ceràmica o de fusta buides, els diaris íntims. Nagiko -narradora i protagonista- va explicant el seu procés d'aprenentatge, procés que es simbolitza en el pas de ser suport d'escriptura a convertir-se ella mateixa en "pinzell"; i que té, com a etapes intermèdies, el coneixement de l'amor, de la mort i de la venjança.
