AINA ALTIMIRA
FONAMENTS DE LES ARTS
F i t x e s d ' o b r e s
BAUHAUS DE DESSAU
LA TORRE
VERMELLA HALLE
LA DANSA
CASA SCHRÖDER
A AUTRECH
SENYORETES DEL
CARRER AVINYÓ
NENA CORRENT
AL BALCÓ
COMPOSICIÓ II
L'ESCALA DE L'EVASIÓ
TUMBONA
MASSACRE A COREA
MORT D'UN MILICIÀ
EL CUIRASSAT
POTEMKIN
CADIRA WASSILY
MANDRAKE EL MAG
Fitxa 1: Bauhaus a Dessau (funcionalisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol: Edifici de la Bauhaus a Dessau.
Autor: Walter Gropius.
Cronologia: 1925-1926.
Estil: Racionalisme/funcionalisme
Materials: Formigó, acer laminat i vidre.
Ubicació: Dessau, Alemanya.
D e s c r i p c i ó f o r m a l
L'edifici es va distribuir tenint en compte la seva funció, concordant amb la finalitat d’aquest moviment, funció per sobre de l’estètica. Així es va organitzar en tres blocs connectats per un pont que permet no obstaculitzar la circulació de vianants i que també contenia oficines administratives i el taller privat de Gropius. La planta es basa en ales col·locades de manera assimètrica. A més, l'edifici en conjunt no té una façana principal i cada façana respon a la seva funció:
-
El bloc amb funció educativa: es trobava a la part nord. Allà hi havia laboratoris d'assaig i tallers, el menjador d'estudiants, la cuina i l'aula magna. Façana formada per finestres corregudes horitzontals on a més hi ha un front de vidre que dóna la màxima il·luminació.
-
El bloc de departaments: el més compacte i alt, tot i tenir balcons en voladissos i finestres individuals per prioritzar la privacitat.
-
El tercer bloc corresponia a funcions administratives.
Es van fer servir els nous materials industrials com el vidre de grans dimensions, el ferro i l’acer i el formigó armat. Les façanes tenen l'arrebossat llis i blanc característic de el moviment i també un sòcol amb un arrebossat brusc i de color gris que donava una impressió de lleugeresa a l'edifici. Totes les seves finestres són d'acer i amb vidre simple de color gris fosc perquè des de certa distància no es reconeguessin els marcs.
Per l’utilització d’aquests trucs podem dir que la Bauhaus va treballar molt amb efectes, siguin de llum o per il·lusions òptiques, però també ho va fer amb la psicologia, ja que depenent d'aquests efectes també es va influir l'ànim de les persones que van treballar i van estudiar-hi.
E n t o r n i i n t e g r a c i ó u r b a n í s t i c a
En quant a la integració amb l’entorn, originalment destacava ja que l’edifici estava rodejat per no gaire més que camp. Al ser un edifici funcionalista és generalment compacte i blanc cosa que no el fa mimetitzar-se gaire. Tot i això el mateix edifici vol donar sensació de lleugeresa cosa que aconsegueix sobretot amb les grans superfícies de vidre que té. Aquestes al ser fosuqes també poden acabar actuan com grans miralls reflectant el paisatge que el rodeja i fent que no destaqui tant com ho faria sense ells.
F u n c i ó, c o n t i n g u t i s i g n i f i c a t
Construït per a l'escola de disseny i d'arquitectura Bauhaus. Aquest edifici contenia espais per dur a terme funcions pròpies d’una escola, com aules i biblioteques per estudiar i espais per administració. A més els alumnes vivien allà així que també es feia servir com a residència contenint habitacions i un menjador i cuina. Per últim també era utilitzat pel mateix Walter Gropiu com a despatx.
Fitxa 2: Casa Schröder a Autrech (neoplasticisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol: La Casa Schröder.
Autor: Gerrit Rietveld
Cronologia: 1924.
Estil: neoplasticista
Materials: acer, maó i vidre
Ubicació: afores de Utretch, Holanda
D e s c r i p c i ó f o r m a l
Elaborada prenent com a base la forma d'un cub aplanat, el va transformar a través de la superposició de murs, la incorporació d'elements verticals i horitzontals i l'ús del color. Té una composició asimètrica de plans horitzontals i verticals que aconsegueix dos dels objectius fonamentals de l'arquitectura moderna: la planta lliure i la separació formal entre estructura i tancaments.
Rietveld va intentar aconseguir la continuïtat espacial en la seva arquitectura permetent que els espais es comuniquessin entre si i amb l'espai que envolta l'edifici. Els elements amb els que construeix tenen un caràcter geomètric. També així són els components del mobiliari que tenen formes planes i senzilles.
Les façanes són un collage de plànols i línies. Els components d’aquestes estan separats per donar la sensació que uns llisquen sobre els altres, a més, permeten la creació balcons.
Els colors van ser escollits per reforçar la plasticitat de les façanes, superfícies en blanc combinades amb tons grisos, finestres i marcs negres i elements lineals en colors primaris.
Els materials principals són l'acer, el maó i el vidre però els fonaments i balcons són de formigó armat. Els marcs de finestres i portes de fusta i per suportar l'edifici es van utilitzar bigues d'acer amb malla de filferro.
E n t o r n i i n t e g r a c i ó u r b a n í s t i c a
El seu disseny constitueix una ruptura radical amb tota l'arquitectura realitzada fins al moment, tant per dins com per fora.
Està situada al final d'una filera de cases i no fa cap intent per relacionar-se amb aquestes, el millor que podien fer era destacar-la amb un contrast el més fort possible.
Actualment, s'enfronta a una autopista construïda a la dècada dels 60.
F u n c i ó, c o n t i n g u t i s i g n i f i c a t
Construïda per la senyora Truus Schröder qui encarrega projectar i construir una casa a les afores d'Utrecht. Aquesta casa era totalment habitable per a ella, els seus tres fills i el servei. També servia coma mirador.
Fitxa 3: La dansa (fauvisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol: La Dansa
Autor: Henry Matisse
Cronologia: 1909.
Estil: fauvista
Tècnica: oli sobre tela
Tamany: 260 x 390 cm aprox
Ubicació: Museu d’Art Modern de Nova York
D e s c r i p c i ó f o r m a l
Es poden veure cinc figures nues de color ataronjat agafades de les mans en rotllana i sobre un fons blau i un terra verd. Aquestes figures estan disposades equilibradament i omplen tot el quadre amb una proporció que dóna la sensació de monumentalitat. Aquesta sensació es reforça per les dues figures de més al fons, ja que aquestes gairebé són tallades i sembla que s’estiguin ajupint per no ser-ho com si no cabessin dins del llenç.
L'obra és dins del fauvisme, que es caracteritza per la utilització de la color de manera violenta i contrastant, amb tints saturats i oposats que xoquen entre si; en aquest cas trobem el taronja de les figures que destaca molt amb els colors freds del fons tot amb una il·luminació homogènia. El fauvisme va sempre lligat a la figuració però sense pretensions naturalistes, tant la forma com el color produeixen deformacions amb finalitat expressiva. Aquesta deformació, la disposició de les figures i la seva posició aporten un gran dinamisme al l’obra, el qual s’accentua més amb la utilització de corbes en diferents sentits en tot el quadre, fins i tot al terra, que produeixen una direccionalitat centrífuga.
T e m à t i c a
El ball per Matisse personifica el ritme i l'alegria de viure. Aquest sentiment que es crea d'unió, protecció, força i de connexió amb un món intern, espiritual i màgic, està relacionat en aquestes primeres representacions de l’art amb la idea de grup. Henri Matisse estava realment fascinat amb el concepte de l'art primitiu.
Matisse va escollir els colors blaus de el fons per a representar el cel, el taronja i el marró per les figures i el verd que és la natura. Els colors calents s'associen a la vida, l'alegria i a vitalitat; mentre que els tons freds transmeten sensacions de tranquil·litat, melancolia i fins i tot tristesa així Matisse fa asociar uns colors amb unes sensacions.
Fitxa 4: La torre vermella Halle (expressionisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol: Torre vermella a Halle
Autor: Ernest Kirchner
Cronologia: 1914
Estil: expressionisme alemany
Tècnica: Oli sobre llenç
Tamany: 120 x 90,5 cm.
Ubicació: Museu Folkwang
D e s c r i p c i ó f o r m a l
Apareix un campanar de gòtic tardà que està sobre una base de maó vermell neogòtic. La plaça és solitària i envoltada d'edificis. Aquest quadre té una vista amb angulació picada i la torre s'eleva com si sortís d'un embut. Per subratllar el seu caràcter imponent, Kirchner utilitza una escala de color diferent a la torre que el seu entorn fent-la més fosca i destacant-la en uns edificis clars. L'agressiu vermell de la base, les carreteres i el tramvia trenquen la frescor del blau encara que els colors predominants segueixen sent freds, expressant la sensació d'aïllament i solitud de l'artista. Aquests tons es reforcen amb els blaus i morats del cel.
A més com és propi en l’expressionisme alemany, s’utilitzen en general colors foscos i sobretot angles agressius i un traçat violent, cosa que dóna sensació d’inestabilitat i aporta dinamisme en una temàtica tan calmada com pot ser una ciutat inactiva.
Aquesta agressivitat, la solitud que representa l’autor i el cel fosc amb els núvols grans i moarts em transmeten una sensació dramàtica i apocalíptica.
Fitxa 5: Les senyoretes del carrer Avinyó (cubisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol: Les senyoretes d’Avinyó
Autor: Pablo Picasso
Cronologia: 19O7
Estil: cubisme
Tècnica: Oli sobre llenç
D e s c r i p c i ó f o r m a l
Composició fortament geometrizada i en gran part simètrica. Encara que el format sigui quadrat predominen les línies verticals i diagonals.
Com a característica del cubisme podem veure la descomposició de les figures en formes bàsiques i geomètriques amb cantonades agudes i utilitzant la línia sobre el color.
En quant al color, es pot diferenciar bé el fons de les figures per l’ús de colors càlids en aquestes i freds en aquest. Encara que el color de les figures recorda a la realitat, al ser tan saturat i fort no es considera realista, una altra característica important del cubisme en la que els colors no busquen la versemblança amb la realitat.
No hi ha un punt de llum en el quadre, el que fa que els colors siguin plans i sense clarobscur.
La perspectiva és nula tant en les figures com sobretot en el fons no reconeixible.
T e m à t i c a
Picasso es va inspirar en una escena d'un prostíbul del carrer barcelonina d'Avinyó.
Apareixen les cinc prostitutes que s'ofereixen a l'espectador sobre un fons de cortinatges amb una natura morta als seus peus. És una pura representació dels nus i el seu entorn, de les formes, que és el que en aquesta època comença a interessar fonamentalment a Picasso.
Fitxa 6: Nena corrent al balcó (futurisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol de l’obra: Nena corrent al balcó
Autor: Balla Giacomo
Cronologia: 1912
Tècnica: oli sobre tela
Mides: 125 x 125 cm.
Tema: escena quotidiana
D e s c r i p c i ó f o r m a l
En aquesta obra pictòrica podem veure una nena vestida de tonalitats blavoses i amb unes botes negres que corre cap a la dreta i per tant la veiem representada moltes vegades, per transmetre moviment. Aquí l’artista va centrar-hi molta atenció; les cames mostren el moviment de la nena corrent a través d’un seqüència repetida. Volia sobretot remarcar el dinamisme i la llum.
L’emmarcament està una mica desplaçat cap a la dreta, que és la direcció en la que corre la noia, i pel que fa a l’alçada coincideix amb la d’aquesta.
Els colors són purs i col·locant-los amb puntets i moltes pinzellades de diferents tons aconsegueix que aquests, junts creïn la imatge completa i puguem reconèixer la figura de la nena al balcó, un recurs que utilitzen els artistes de còmic. A més, hi ha colors complementaris situats de costat, és el que es coneix com divisionisme, però en aquest cas queda més dissimulat.
Les tonalitats cromàtiques són fredes per la roba i càlides per la pell.
No hi ha cap línia, tot està fet a partir de la superposició de diverses pinzellades. Tampoc trobem perspectiva ni fons.
Això sí, podem intuir un amica l’espai del balcó, amb el terra, les baranes i l apart de paret o el marge a l’esquerra.
Fitxa 7: Composició II, Mondrian (Neoplasticisme)
F i t x a t è c n i c a
Títol de l’obra: Composició II, en vermell blau i groc.
Autor: Piet Mondrian (1892 - 1944)
Cronologia: 1930
Tècnica: oli sobre tela
Mides: 59,5 x 59,5 cm
Tema: abstracte
D e s c r i p c i ó f o r m a l :
Aquesta obra consisteix en una composició abstracta formada per rectangles separats per línies negres. A la dreta hi ha un quadrat vermell que ocupa una gran part del quadre. A la cantonada inferior de l’esquerra i ha un rectangle blau, molt més petit, i a la de la dreta n’hi ha un de groc, de dimensions encara més reduïdes. La resta de rectangles són de color blanc.
Els únics colors que utilitza, doncs, són el vermell, el blau, el blanc, el groc i el negre, coneguts com els colors primaris. Són colors i formes planes. Sense llum, perspectiva ni volum. Tampoc hi ha fons. Res és figuratiu.
No hi ha predomini de la línia horitzontal o de la vertical, totes dues ténen la mateixa importància, és més, ens criden més l’atenció les figures geomètriques que forma la unió d’aquestes línies que no pas les línies en si mateixes.
Per l’artista, el més important era mostrar el món d’un amanera més simple que la de la vida real. I amb aquest quadre Mondrian mostra a l’espectador un joc de peces de colors, que ens deixa la porta molt oberta a la imaginació.
E s t i l:
La seva obra és una mica abstracta, però no tant caòtica com per exemple Kandinsky. Els seus quadres són de pura geometria, i finalment en conjunt van acabar denominant-se neoplasticisme, un nou corrent influenciat per l’abstracció i la Bauhaus.
Les línies horitzontals representen la mort, mentres que les verticals la vida. Són pols oposats la unió del squals, segons l’autor, és la felicitat.
Mondrian va viatjar als Estats Units i es va enamorar de Nova York i els seus carrers entrecreuats, fet que potser podem relacionar amb algunes de les seves obres.
La tècnica utilitzada és prou complexaː Piet Mondrian feia un esbós de l'obra amb carbó, després hi enganxava trossos de paper pintat; afegia tires de cintes adhesiva, pintura i una mica més de carbó. Finalment reemplaçava tots els elements per pintura.
Fitxa 8: L'escala de l'evasió (surrealisme)
F i t x a t è c n i c a :
Títol: L’escala de l’evasió Autor: Joan Miró
Cronologia: octubre 2011 – març 2012
Tipus: exposició
Localització: Barcelona, Catalunya
D e s c r i p c i ó :
Va ser una exposició organitzada per la Fundació Joan Miró en col·laboració amb la Tate Modern de Londres que va tenir lloc a la seu de la Fundació Joan Miró (Parc de Montjuïc, Barcelona).
Aquesta exposició temporal va reunir més de 170 obres (pintures, escultures i obra damunt paper) de Joan Miró, provinents de col·leccions públiques i privades d'arreu del món.
Va ser una de les exposicions retrospectives sobre l'artista català més importants d'ençà que es va celebrar el seu centenari l'any 1993. L'exposició analitzava que Miró va viure uns temps turbulents i no va ser immune als seus efectes. Malgrat el seu instint per allunyar-se'n, ell mateix admetia que «no hi ha cap torre d'ivori» i que «"l'escala de l'evasió" ha d'estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat».
L'exposició va fer una revisió d'un període de producció de l'artista que abasta gairebé seixanta anys, on mostra la sensibilitat i el posicionament de Joan Miró davant d'uns esdeveniments que van marcar la història del segle XX.
Les primeres sales de la mostra analitzaven els vincles de Joan Miró amb la seva Catalunya natal, parant especial atenció a la seva relació amb el Mas Miró i amb Mont-roig del Camp, sense oblidar el canvi de paradigma que li va suposar la seva estada a París, el contacte amb els poetes i la creativitat surrealista. En aquestes sales es van poder veure obres com La masia o la sèrie Cap de pagès català.
Les següents sales exploraven la reacció de Miró davant el drama de la Guerra Civil espanyola, i com aquest va reaccionar creant les seves pintures salvatges[5] o obres com la Natura morta del sabatot o la Sèrie Barcelona
I la final analitza els últims anys de la dictadura franquista.
Fitxa 9: Tumbona, Francis Jourdain (art decó)
F i t x a t è c n i c a :
Obra: Tumbona
Autor: Francis Jourdain
Cronologia: 1928
Material: Roure i vímet
Mides: 78 cm x 69,5 cm x 97 cm
Estil: Art déco
Localització: França
D e s c r i p c i ó f o r m a l :
Aquesta peça forma part del disseny de mobiliari de l'art decó. Aquesta tumbona és feta de dos mòduls independents, la part ue faria de cadira i la que faria de reposapeus. Aicò fa ue sigui més funcional i pràctica. Els materials són luxosos i cars com és comú en l'art decó i a més s'inspira en Àfrica amb l'ús del vímet i la fusta. En general les línies són elegants i les cantonades arrodonides.
La seva forma no és tan simple com la dels mobles que estem acostumats, ja que les potes no són rectes, sinó que tenen forma d'un òvul partit, les potes també fan la funció de reposabraços en el cas de la cadira.
Fitxa 11: Cadira Wassily o model B3 (Bauhaus)
F i t x a t è c n i c a :
Títol: Cadira Wassily
Autor: Marcel Breuer
Cronologia: 1925-26
Tipologia: mobiliari cadira
Material: acer i cuir
D e s c r i p c i ó f o r m a l :
La butaca Wassily en la seva versió definitiva consisteix en una estructura de tubs d'acer amb cantonades arrodonides per al seient, el respatller i les potes en forma de patí, sobre la qual es formen amb cuir el seient i els recolzabraços. L'estructura exterior forma un paral·lel en el qual s'encaixen enllaçats seient i respatller. De el clàssic butaca tou només queda en ell el contorn, la mínima expressió d'una confortable butaca. Per garantir la comoditat es van tenir en compte algunes consideracions ergonòmiques com el duplicitat de l'estructura d'acer a la part superior del respatller i en la part davantera de l'assentament. La butaca Wassily de Marcel Breuer es pot trobar a la secció d'Arquitectura i Disseny de l'MOMA (Museu d'art modern de Nova York) i és comercialitzada per la signatura Knoll.
La revolució de la cadira Wassily ve donada per dues innovacions diferents:
-
La primera d'elles correspon a el material emprat. L'acer utilitzat per a la fabricació de productes era una cosa poc usual, i encara ho era més si s'emprava en la producció de cadires d'oficina. Per això, el veure una cadira d'oficina dissenyada i produïda en acer va ser un dels principals motius pels quals aquesta cadira va traspassar fronteres tant geogràfiques com de temps.
-
L'altra gran innovació que va fer que aquesta cadira fos catalogada com a revolucionària per a la seva època va ser la seva forma de producció. Com ja t'hem comentat anteriorment, en aquell temps feia poc temps que s'havia descobert com poder modelar l'acer a gust propi, per posteriorment treballar-lo i acoblar-lo a diversos dissenys. Doncs bé, aquesta forma de treballar aplicada a mobiliari no s'havia vist encara. Per això, quan es va donar a conèixer la cadira i van veure que les seves potes eren d'acer fent una forma geomètrica, es va considerar una revolució per a l'època.
Fitxa 1O: La massacre de Corea (cubisme)
F i t x a t è c n i c a:
Obra: La massacre de Corea
Autor: Pablo Picasso
Cronologia: 1951
Tècnica: Pintura a l'oli
Mides: 110 cm x 210 cm
Estil: Cubisme
Localització: Musée Picasso, Paris
D e s c r i p c i ó f o r m a l :
L'obra representa la matança dels soldats americans a la població de de Shinchun. El llenç està dividit en dues parts per un riu que travessa la composició: a la zona de l'esquerra un grup de soldats americans contra la població coreana, al marge dret del riu dels habitants de Shinchun despullats per simbolitzar la innocència. Al fons es pot veure les runes de la ciutat.
Els soldats estan deshumanitzats, ja que cap mostra el seu rostre. Les armes que utilitzen són desproporcionades a la població indefensa, representen l'avenç tecnològic desproporcionat. Per la seva banda, en el grup de coreans es poden apreciar diferents expressions: alguns nens juguen despreocupats i corren cap a les seves mares, una dona mira amb sorpresa als soldats americans mentre la resta de el grup mostra un terror punyent.
T e m à t i c a :
Època de conflicte entre Corea del Nord i Corea del Sud. 1950 EUA va entrar a formar part del conflicte lluitant contra la regió de Nord amb la intenció d'ocupar la regió de Sud.
Fitxa 12:El cuirassat Potemkin
F i t x a t è c n i c a :
Títol: El cuirassat Potemkin Director: Sergei M. Eisenstein Cronologia: 1925
Tipologia: pel·lícula
País: Unió Soviètica Duració: 77 minuts Gènere: Drama- Bèlic
Repartiment: Aleksandr Antonov, Vladimir Barsky, Grigori Aleksandrov,
Mikhail Gomorov,Ivan Bobrov, Aleksandr Levshin y Konstantin Feldman
D e s c r i p c i ó :
El cuirassat Potemkin és una pel·lícula muda dramàtica i històrica de 1925 dirigida pel cineasta soviètic Serguei Eisenstein.
Basada en fets reals del port de Odessa (Imperi rus) durant la setmana de l'26 de juny de 1905. Els mariners del cuirassat Potemkin, farts de maltractaments i de veure obligats a menjar aliments en mal estat, decideixen revoltar-se. Amb moltes imatges expressives en forma d'àlbum fotogràfic, El cuirassat Potemkin representa la magnificació de la figura de les masses i les causes col·lectives.
Aquest film està compost de cinc episodis:
-
Homes i cucs
-
Drama al golf Tendra
-
El mort clama
-
L'escala d'Odessa
-
Trobada amb l'esquadra
El cuirassat Potemkin significa una nova aportació a la narració cinematogràfica en termes de llenguatge visual. Després de la genialitat de Griffith en el treball d'escala de plànols, Eisenstein observa una altra funció que pot realitzar la càmera a l'inclinar-la, el que dona com a resultat un èmfasi o una sensació diferent en el que es relata.
D'altra banda, es tracta d'una pel·lícula que reflecteix l'esperit de l'època en què és realitzada, i en la qual tot element és utilitzat com a propaganda per a la legitimació ideològica de el règim comunista, exaltant a l'home comú, sobretot a l'oprimit que decideix trencar les seves cadenes.
Fitxa 13:Mort d'un milicià
F i t x a t è c n i c a :
Títol: Mort d'un milicià
Autor: Robert Capa
Cronologia: 1936
Tipologia: Fotografia
Tema: Fotoperiodisme i de guerra
D e s c r i p c i ó f o r m a l :
"La mort d'un milicià" ha estat famosa per la forma immediata i propera en què va ser capturat el moment en què milicià Repulicà cau com a resultat de rebre un tret.
La fotografia que s'entén fàcilment perquè ens comunica un fet reconeixible com és la tragèdia de la guerra. A l'èsser un imatge moguda ofereix un alt grau de narrativitat on la mort és el moment simbòlic principal. Així mateix, ha estat utilitzada com a imatge propagandística i informativa.
La imatge va ser capturada amb una Leica III, un objectiu 50 o 35 mm i una pel·lícula de blanc i negre.
La fotografia mostra desenfocament i falta de nitidesa, la qual cosa és una característica de les fotografies de Capa a més, aquesta peculiaritat li dóna una sensació de moviment, de com cau el soldat.
La il·luminació és llum natural, que suposem, segons dades de l'documental "L'ombra de l'iceberg" i per l'ombra projectada, va poder ser presa sobre les 9 am o 3 pm de l'any 1936.
El milicià no està situat al centre geomètric de l'escena, sinó que coincideix amb dos punts forts que són la intersecció de les línies que componen la Regla dels Terços. Això sol generar major atracció en l'espectador que quan el centre d'interès està en el mateix centre de la fotografia.
Fitxa 14:Mandrake el mag, reedició 1989
F i t x a t è c n i c a :
Títol de l’obra: Mandrake el mag
Autor:lee Falk i Phill Davis
Cronologia: 1989
Tipologia: impressió en color
Tema: Mandrake, el mag
D e s c r i p c i ó f o r m a l :
Aquesta portada mostra quatre vinyetes de còmic. En la primera, més gran que les altres, hi veiem dos personatges. Un va vestit tot de fosc i l’altre només porta calçotets de color clar. Aquest segon té uns peus desproporcionats, exageradament grans. Porta el que sembla un punyal o un ganivet a la mà i sembla que l’altre, el mag, el vulgui parar, fet que es veu per la seva expressió i gest. Expressa molt moviment.
Hi ha unes línies al voltant del peu de l’home ros que fan que ens hi fixem més, també ajuda el color de fons, que és càlid. No hi ha fons, simplement aquest color, i per tant no veiem cap mostra de perspectiva, però sí que veiem que el mag és una mica més petit que l’altre personatge, degut a que està més lluny, i els peus li comencen més amunt, com si hi hagués un punt de fuga imaginari. pel que fa a la il·luminació, veiem una mica d’ombra entre els peus del mag i de l’home i a la part de darrere de l'home.També uns reflexos blavosos a la roba del mag.Les línies de força serien dues verticals amb una vessant cadascuna que respondrien a les cames dretes dels dos personatges.
Les altres tres vinyetes mostren el mag mirant amunt, amb un fons marró i amb unes línies horitzontals una mica inclinades sí que no són rectes, una dona rossa, amb omres negres als cabells, que sembla que està estirada recolzant el cap en un coixí, que sobresurt de la vinyeta, i un home de pell més marronosa i musculat que sembla que s’intenti alliberar d’unes cadenes, En aquest cas el fons també és pla, de tonalitat freda.
