Tot és pèrdua
PROCÉS
Entrevistes
Sisco
En aquest cas he decidit no realitzar una entrevista. Això és perquè ja tenia enllestida una redacció sobre l'experiència del meu avi en la guerra civil de 4t de l'ESO feta a partir d'una. Encara que aquesta no estava ben redactada del tot, no he volgut fer-li una altra entrevista, ja que després d'aquesta va estar uns dies molt pensatiu i aixafat, pensant en tot allò que havia recordat i personalment no volia fer-li passar un altre cop per aquest procés. Simplement m'he limitat a corregir la redacció inicial ja esmentada.
Redacció inicial
UNA HISTORIA DE GUERRA
Mi abuelo nació en 1932, él cuando empezó la guerra tenía 4 años.
Su primera experiencia con esta fue con un bombardeo. Se reunieron algunos vecinos de su pequeño pueblo en una cueva. Allí todos escuchaban atentamente en una radio, una emisora clandestina andorrana que explicaba lo que realmente estaba sucediendo en el país. Él, de tanto esperar allí dentro se aburrió y se fue. Salió de la cueva en dirección a su casa.
Cerca de su casa, se encontró una vecina, que asustada lo llamaba. De pronto se escuchó el ruido de unos aviones, estaban cerca un montículo que hacia como una cueva donde él y la vecina se escondieron. No mucho después, uno de los aviones dejó caer una bomba, la cual cayó a no más de diez metros de donde estaban ellos. Los dos quedaron sepultados, pero por suerte aquella vecina logró desenterrarse y desenterrar a mi abuelo. Desde aquel día, él escuchaba un sonido permanente, el cual con cinco años pensaba que procedía del cielo.
Después del incidente del bombardeo, el alcalde hizo desalojar la población, ya que estaba en plena zona de guerra. Todo el pueblo se refugió, cogiendo todo lo que pudieron, en unas cuevas alejadas al pueblo. Allí se quedaron hasta que la guerra terminó. Un día de esos, él estaba con otros niños jugando y de pronto escucharon dos aviones que se disparaban entre ellos, era una batalla aérea, aparecieron más aviones y todos sus amigos se fueron, ya que eran mayores. Él, se quedó atemorizado en un rincón acurrucado, hasta que decidió intentar entrar en la cueva donde vivía. Cuando llegó allí entre balas perdidas, nadie le abría la puerta.
Él, aterrorizado gritaba y lloraba desesperado. Hasta que por suerte, su abuela consiguió convencer al resto para poder abrir la puerta. Entró y se escondió debajo de un colchón para evitar las balas.
A su padre le destinaron a la guerra, con el ejército republicano. Cuando esto ocurrió, mi abuelo se acuerda de verle marchar a través de la ventana de su cuarto, después de esto, a veces se ponía en aquella ventana esperando su regreso. Antes de acabar la guerra, fue fusilado por el ejército franquista. No se sabe bien lo que pasó, él cuenta que le explicaron dos versiones de lo sucedido.
La primera. En su pueblo había dos médicos, uno de cada bando. Allí convocaron elecciones para ver qué medico se quedaría. El problema empezó cuando a su abuelo, el cual no quería votar, fue amenazado por la derecha con perder sus tierras si no les votaba a ellos. El hombre hizo lo que le pidieron. El bando republicano, le advirtió de que se arrepentiría de lo que había hecho. Tiempo después, recibió una carta informando de que su hijo había muerto fusilado.
La segunda. Acusaron a su padre de ser un traidor, de espiar a ejército republicano informando al ejército de franco de su situación. Después de esto, se lo llevaron junto a otro compañero de su mismo pueblo, se escucharon dos disparos y no regresaron más.
Aunque mi abuelo dice que le da igual que bando le matara, la guerra es así, todos contra todos, da igual el bando en el que estés.
Durante la guerra, su pueblo fue una zona de paso del ejército, para llevar acabo la batalla del Ebro. A veces, militares hacían campamento base allí. Entonces los niños intentaban que ellos les dieran algo de comida. Él recuerda con cariño a un soldado que a cambio de almendras le ofreció un poco de cariño y una tableta de chocolate.
Debido a esto, cuando la guerra terminó, se encontraron con un pueblo mayormente destrozado. Su casa se había convertido en un arsenal, llena de cajas de munición, armas y obuses. En los campos de alrededor soldados muertos, que rápidamente fueron enterrados por la población, en la parte de atrás del cementerio, en una fosa común.
Justo después de la guerra, empezó el racionamiento, el cual al principio era bastante abundante. Mi abuelo recuerda un día que no tenía hambre y le dieron un bocadillo. Él lo dejó en un rincón porque no se lo quería comer. Cuando esta buena etapa terminó, la comida
escaseaba. Así que él fue a buscar, algunos días, el bocadillo que allí dejó con la esperanza de encontrarlo. Él pensaba que no podía haberse ido de allí.
Una de las anécdotas que recuerda, fue un día de noviembre. Su familia estaba recogiendo aceitunas, todo estaba mojado y no conseguían que el fuego prendiese bien, para almorzar. Mi abuelo encontró por allí tirado, un cartucho de dinamita. No se le ocurrió otra cosa, que lanzar el cartucho a la hoguera. El cual, causó una gran explosión y todos, que estaban sentados alrededor del fuego, cayeron de espaldas con las piernas hacia arriba por la expansión de la dinamita. Nadie resultó herido, pero se quedaron sin leña y sin almuerzo ya que allí solo quedó piedra, y la familia diciendo; este chico nos matará, este chico nos matará… Con esta anécdota aún se sigue riendo a carcajadas al contarla.
Resum final
Va néixer l'any 1932, quan la guerra va començar tenia quatre anys. La seva primera experiència amb aquesta va ser amb un bombardeig.
Amb cinc anys es va haver de refugiar en una cova juntament amb alguns veïns del seu petit poble. Escoltaven atentament una ràdio on sonava una emissora clandestina andorrana que els oferia de fons, entre sorolls d'avions sobrevolant el poble, informació real del que succeïa a Espanya. Ell, fart i avorrit d'esperar allà dins, va decidir sortir una estona de la cova direcció casa seva. Quan ja era a prop, va escoltar una veïna que espantada el cridava; de cop el soroll dels avions es va fer més fort i els dos es van amagar en un monticle de terra proper. Poc després, un d'aquells avions va deixar caure una bomba a no més de deu metres d'ells, enterrant-los i alhora protegint-los, podent-se desenterrar minuts més tard. Des d'aquell dia ha escoltat un soroll permanent a causa de l'explosió. Ell, innocent com era, estava convençut que aquest molest soroll procedia del cel.
Després d'aquest incident, l'alcalde va decidir desallotjar el poble, ja que estava en plena zona de batalla. Agafant tot el que van poder es van traslladar a unes coves properes quedant-se fins a la fi de la guerra refugiats.
Un dia com qualsevol altre, ell jugava amb altres nens quan de sobte van escoltar el so de dos avions que es disparaven, era una batalla aèria. Van seguir apareixent més i més avions i va ser en aquell moment quan tots els seus amics van decidir fugir. Ell, que era el més petit de tots, es va quedar atemorit i arraulit en un racó fins que va trobar el valor suficient per poder intentar arribar a la cova on vivia. Entre bales perdudes va aconseguir arribar-hi, però un cop allà ningú li obria la porta. Aterrit cridava i plorava desesperadament, fins que, per sort, la seva àvia va aconseguir convèncer a la resta dels veïns, que atemorits es negaven, a obrir la porta.
Al seu pare se'l va emportar l'exèrcit republicà per falta de soldats al front. Recorda com, a través de la finestra de la seva habitació va veure'l marxar, després d'això a vegades es posava en aquella mateixa finestra esperant el seu reton, creia que potser així, seria més fàcil que tornés.
Abans d'acabar la guerra, el seu pare va ser afusellat per l'exèrcit franquista. No se sap ben bé el que va passar, i comenta que li van explicar dues versions dels fets.
La primera versió comença amb una disputa entre els dos metges del seu poble, un de cada bàndol. Quan van convocar eleccions per veure quin metge es quedaria al poble va ser quan el problema va aparèixer. El seu avi que no volia votar en aquelles eleccions, va ser amenaçat per la dreta amb perdre les seves terres si no els votava. L'home va fer el que li van demanar. Quan el bàndol republicà se'n va assabentar, el van advertir que se'n penediria del que havia fet. Temps després, va rebre una carta informant que el seu fill havia mort afusellat.
La segona versió d'aquest fet narra que van acusar el seu pare de ser un traïdor, el van inculpar d'espiar a l'exèrcit republicà donant informació a l'exèrcit de Franco de la situació. Després d'això, se'l van emportar juntament amb un altre company del mateix poble, es van escoltar dos trets i ja no van tornar més.
Encara ara, el meu avi diu que li és igual quin bàndol el matés, ja que el va matar la guerra. Afirma que la guerra és així, tots contra tots, és igual en quin bàndol estiguis o si no estàs en cap.
Durant tota la guerra, el seu poble va ser una zona de pas per l'exèrcit, que passaven per arribar a la batalla de l'Ebre. Més d'una vegada, els militars havien fet campament base allà. Era llavors quan els nens intentaven que els donessin alguna cosa per menjar. Amb estima, ell recorda un soldat que a canvi d'ametlles li va donar una tauleta de xocolata tractant-lo amb amor.
Degut a això, un cop acabada la guerra, es van trobar amb un poble majoritàriament destruït. Casa seva s'havia convertit en un arsenal, plena de restes de munició, armes i obusos. Els camps del voltant van quedar plens de soldats caiguts, que ràpidament van ser enterrats pels veïns a la part posterior del cementiri, en una fosa comú.
Just després de la guerra, va començar el racionament, sent al principi bastant abundant. El meu avi recorda un dia que no tenia gana i li van donar un entrepà. Ell va decidir deixar-lo en un racó, ja que no se'l volia menjar. Quan aquesta bona etapa va acabar i el menjar escassejava, ell penedit va anar a buscar l'entrepà que havia deixat amb l'esperança de trobar-lo.
Una de les anècdotes que recorda, va ser un dia de novembre en què la seva família estava recollint olives. Tot estava mullat i no aconseguien que el foc s'encengués bé per fer l'esmorzar. El meu avi va trobar per allà tirat, un cartutx de dinamita. No se li va ocórrer altra cosa que llençar el cartutx a la foguera per ajudar a encendre el foc. Aquest, evidentment, va causar una gran explosió. Tots els que estaven asseguts al voltant del foc, van caure d'esquenes amb les cames en l'aire per l'expansió de la dinamita. Ningú va resultar ferit, però es van quedar sense llenya ni esmorzar, ja que allà, només va quedar un forat. Encara recorda a la família dient: "aquest xiquet ens matarà, aquest xiquet nostre ens matarà…". El meu avi, no pot evitar explicar-la petant-se de riure.