Sencera

Ara molts paren de la guerra i no saben de què va, els que ho hem passat...

Va néixer aquí a Montmeló?

Sí, vaig néixer al carrer major el número 30. Les meves àvies ja havien nascut a Montmeló. A l'agost de l'any 1927. Quan va esclatar la guerra tenia 8 anys.
Jo tenia 3 germanes, el meu pare es va tornar a casa i van tenir un nen, ell tenia 1 any.

A Montmeló es va notar molt la guerra?

Oi tant, molta gent que no tenien menjar de Barcelona van venir cap aquí. S'emportaven els naps, no hi havia menjar. Jo havia menjat naps, jo era de Montmeló i havia menjat naps. Ho vam passar molt malament.

Amb 8 anys va començar la guerra, el que dius: oix!, una guerra, una guerra, què "raro", què "raro" però després van venint les coses i vas veient.
El que me'n recordo més va ser el 18 de juliol, estava a casa meva. Va venir un cotxe amb milicians aquí a Montmeló i va anar per les cases de la gent rica amb escopetes per prendre'ls les escopetes d'ells. En aquelles cases quasi tothom era caçador abans, els hi prenien les escopetes i diuen que també les joies. Jo recordo anar darrere del cotxe dels milicians i el meu pare es va enrabiar, per mi era una cosa nova, un cotxe uns soldats, anaven per les cases, jo vaig anar darrere aquell cotxe quan vaig passar per casa meva el meu pare em va agafar cap a dintre, on vas?!, amb la por de l'adult. En aquell moment ja em vaig espantar, ja hi havia por a tot arreu. Jo com que no pensava, una criatura diu, mira darrere l'un darrere l'altre, una cosa nova.
Després ja van començar amb els bombardejos.

Aquí a Montmeló van bombardejar?

No, aquí no, a Granollers sí. Però senties els avions i els senties a la nit. Jo recordo que el meu pare treballava de nit, i la meva veïna es va quedar amb les criatures i per la nit ens amagava al seu hort, agafàvem mantes, ens embolicàvem i allà veies els avions que anaven passant, una por de por, de por e? Quan ja havien marxat tornàvem a casa, però clar, tots esgarrifats. Quan van bombardejar Granollers, encara més por perquè era més a la vora.

Molta gent que va marxar de Barcelona va venir aquí a Montmeló perquè no hi passava res d'això, Granollers va ser una casualitat que tiressin perquè a la vora d'aquí no es bombardejava, a Barcelona molt però aquí no.

Llavors tampoc hi havia medicació, se l'emportaven per la guerra. Es va agafar una por, al passar tan a la vora. Al veure qualsevol avió ja quedaves... A les nits, quasi cada nit hi havia avions per aquí i per all

Va anar passant la guerra, anar passant gana.
El meu germà al 37 tenia 2 anys, i li deia a la meva madrastra:
-Mama vull pa.
-Pa no en tinc.
-Vés a buscar-ne.
-No, no hi puc anar.
-"Diguel's-hi" que ja els hi pagaràs.
Ell es pensava que no tenia cèntims, però era que no hi havia.

Montmeló era poble de patates, la gent no plantava?

Ah si!, moltes, però "bueno", abans no hi havia ni llavor, com que era la guerra, "pues" tot era d'estraperlo. La gent que tenia en comprava, la que no en tenia no podia ni plantar. Si hi havia pa; si valia 2 pessetes, llavors te'n feien pagar 10 o 12.
Els homes eren a la guerra, no treballaven, no hi havia diners a les casses, i no hi havia menjar. A casa meva tampoc érem pagesos, teníem un hortet, una vinya... però no hi havia. El meu pare treballava a la Cucurny, érem 5 criatures, la cosa era molt "difícila".

Me'n recordo el dia que van cremar l'església, que el meu pare tampoc ens va deixar anar... "De cap manera, pobres de vosaltres que us mogueu d'aquí!" hi havia un "follón", un "desvarajuste" gran...

Qui va cremar l'església els republicans?

Sí, però no eren d'aquí.
El mossèn no era a Montmeló, va marxar. Primer diuen que va estar amagat a can Bosquerons i va estar un temps allí. "Después" la canalla deia que hi havia un senyor a casa seva que parlava castellà... però no sabien qui era. Però llavors algú va dir que ell era allà i llavors va marxar per no comprometre aquella família, i va marxar a Barcelona. Allà van dir que algú el va trobar o el va veure i van dir que va marxar a Figueres. Ara de gran, ja he sabut que no, ell estava a Barcelona amagat.

Aquí es va firmar el comitè de la CNT i la FAI i tots aquests, uns quants cap calents, un es va posar a viure a la rectoria, a l'església van fer el sindicat, tots els del comitè allà venien de tot.

No estava fet el sindicat ja?

No, No, abans els pagesos tenien un sindicat al magatzem d'una fàbrica que hi havia on ara la zona del sant Jordi.
El meu sogre mateix eren pagesos i l'any abans d'acabar la guerra la meva sogra la van haver d'operar. Se li va fer un tumor al ventre, la van haver d'operar pagant, que no tenien ni diners, n'hi havia medicaments, no hi havia res. I ell va dir que li guardéssim les llavors de les patates per sembrar. Com que va haver de pagar l'operació i va haver de pagar tot això ja havia acabat la guerra i ja hi havia els bons, que deien. Com que no va poder pagar perquè no tenien cèntims perquè els van gastar per l'operació, li van prendre i va quedar sense llavors.

A l'acabar la guerra, jo me'n recordo d'algunes coses, però exacte, exacte tampoc me'n recordo, saps? Me'n recordo quan van dir que s'havia acabat la guerra, la nit aquella. Jo clar, vivia al carrer major i quan ens vam llevar al de matí, el carrer major no era enrajolat, era terra, i al de matí ens vam trobar en una pedra grossa uns galons.
Quan marxaven, ja marxaven els rojos, "pues" algú es veu que perquè no el descobrissin o "lo" que fos va deixar els galons a sobre d'una pedra al mig del carrer.

El dia que van entrar els nacionals va arribar també un cotxe, tot ple de soldats cridant "visca, visca" i a la canalla ens donaven xocolata o caramels per anar treien la gent. Però jo me'n recordo el meu pare "cap a casa, no us vull al carrer!" allò era una novetat i anaves allà.

Aquí a Montmeló van fer un bàndol això amb la guerra encara, quan va esclatar, que tots els que tinguessin imatges (religioses) i tinguessin coses que ho portessin a l'ajuntament. Les estampes, imatges... Per les cases venien. A casa meva hi havia un nen jesús que li havien regalat a la meva mare quan es va casar, el meu pare era dels rojos, no era d'això, era d'esquerra, no de fer mal a ningú. Me'n recordo que aquest nen jesús, la madrastra li va dir "ara l'hauràs de portar a l'ajuntament" ell va dir "si l'ha de trencar algú, el trencaré jo". El va trencar ell, i plorava, jo me'n recordo que trencava el nen jesús i plorava, clar, li havia regalat la meva mare, "me" mare era morta... Les estampes de les comunions i tot això la gent també les havia de dur a l'ajuntament. Ell va dir "jo les cremaré a casa, no vull que ningú se'n rigui ni ningú les vegi". Allà a la plaça la gent les portava i des del balcó de l'ajuntament les tiraven "Ahora baja sant cristo!" allò, burla, una burla que no en treus res, jo ho trobo una "tontería". És com això dels llaços grocs, quin mal fa un llaç groc?, "pues" això era igual.
Trobo que quan ho tens a casa tu estimes "lo" que tens, obligar a la gent no, qui vulgui fer-ho que ho faci.

Me'n recordo que a casa teníem un quadro que encara me'n recordo "lo" que portava escrit i tot "estic aquí a casa vostra des d'ençà de la missió, que sigui a casa vostra aquesta, i casa nostra per tot Montmeló".

El meu pare aquell quadre li va posar el Macià, un retrat que tenia del Macià al davant i així va quedar, ens vam quedar el quadre.
Ell no era de missa ni era de tot això però ell de fer mal, no. A ell també el van agafar, van fer la guerra del 6 d'octubre que això era d'abans de guerra, jo tenia 7 anys. Ell era "concejal" a l'ajuntament i eren d'esquerres. Aquí a Montmeló va haver-hi 12 o 13 que van anar amb un camió a Granollers que hi havia una manifestació, com es fa ara però "bueno", portaven escopetes. El meu pare era caçador, també tenia una escopeta. Van anar a Granollers i llavors els van agafar, els van agafar i els van tancar a la presó. El van agafar l'endemà de tots sants i van estar fins al 24 de desembre i llavors els van deixar anar. "Esque" no havia fet res! Van anar com ara vas a una manifestació, portaven armes però no per fer res, però també els van agafar.

Llavors ja dic, van entrar els nacionals aquí, a Montmeló hi havia uns trens allà a l'estació i van quedar clavats aquí perquè van tallar passos, van fer tot. Aquests trens anaven plens de llenties, sacs de llenties, sacs d'avellanes, llits de ferro dels soldats... Sé que el meu pare va agafar unes paletes, així pales per si escombres oi recollir però eren com de ferro. "Pues" la gent, clar, era al final de tot quan ja retiraven i molta gent van anar a l'estació, els vagons eren tancats però els van obrir. Hi havia gana, i els van obrir. El meu pare me'n recordo que va portar un sac de llenties a casa, també vam agafar avellanes i els soldats a la retirada passaven per les cases a veure si els hi donaven "algo", a casa els hi vam donar avellanes, llenties no els hi podies donar perquè eren crues, però les avellanes sí. Després, això ja era al final de la guerra quan els rojos ja retiraven.

Quan van entrar els nacionals, això jo ho he trobat tota la viuda mal fet i ho he dit. Els nacionals no volien res dels rojos, però llavors van fer un bàndol que tots els que havien anat a l'estació a buscar menjar dels trens, que anessin a l'ajuntament a denunciar-ho i ho van fer pagar. No volien res dels rojos però els diners sí. Me'n recordo que el meu pare va agafar un llit i ho va dir allà, em sembla que el van fre pagar un duro, però abans un duro era un duro...

Això qui s'ho va quedar?

Això s'ho van quedar els rics, els que llavors eren "els buenos", els dolents eren els rojos, "pues" aquests es van quedar tot el que van fer d'allà, i eren els més rics de Montmeló, no eren els pobres.

A can Gil hi havia un cafè de l'esquerra, allà tenien un piano, feien teatre, feien ball, el carnaval, tot això. Quan van entrar els nacionals, jo ho he vist amb els meus ulls, van anar amb un carro a buscar totes les cadires de can Gil, que les havien pagat els socis, per portar-les a l'església. Com que l'havien cremat els bancs, en comptes de posar-les ells, que eren els bons... I els van prendre el piano, va anar d'allà a la falange, al geriàtric i ara està al casal dels avis. Havia costat molts diners perquè eren els pobres que els socis pagaven un tant, i havien anat comprant coses. Jo havia fet teatre allà de petita. Tot això va desaparèixer. I a can Gil els hi van fer tancar el bar, era d'esquerres i com que manaven les dretes, aquell bar es va tancar.

Aquí hi va haver molts canvis, moltes coses, i molta gent a la presó. Com abans n'hi havien hagut 12, quan el meu pare hi va anar, van anar 12. "Pues" quan van entrar els nacionals hi van entrar una barbaritat i van estar anys eh.
Els avis de la Teresina dels diaris, ell era barber, ell no es ficava amb res. Era un home que era, treballar, i allà en una barberia no es parla?, és normal que es parli, "pues" aquell home parlava i clar, anava a favor dels rojos. "Pues" també va anar a la presó.
Un altre home el van fer anar els rojos a obrir una torre que ara hi ha molts pisos. El van fer anar a obrir la torre, quan va acabar la guerra, a ell el van agafar perquè havia anat a obrir la torre. Si a tu et ve la justícia i et diu: obre allà, que faràs?, diràs no hi vull anar-hi?, obriràs. "Pues" també va anar a la presó
I més en temps de guerra.
Van fer unes bestieses...

​

Això és l'època quan hi havien 2 embalats?
​
Això era abans de la guerra, els d'esquerres es van posar al pati de can Gil i els de dretes el van fer aquí la plaça de l'ajuntament, perquè eren d'ajuntament. Quan es va acabar la guerra ja només van fer un embalat, tot era dels mateixos.
Amb la guerra van haver moltes "tonteries" i moltes bestieses, que deies: Mare de Déu... sembla mentida. I quan va acabar la guerra pitjor, la gana se'n va tenir més després de la guerra que a la guerra.

És quan va sortir "lo" de les cartilles de racionament?

Sí, sí, sí. "Bueno lo" del racionament ja era abans, durant la guerra ja hi havia. Me'n recordo quan anava a fer cua perquè clar, n'hi havia poc. Després el meu pare, com que treballava a la Cucurny, allà els hi donaven si a la casa érem 5 o 6, un "chusco" de pa cada dia per sis persones... Després ens donaven llet en pols, jo me'n recordo que era molt bona i com que tenies prou gana, tot era bo llavors.

Els amos de la Cucurny van haver de marxar, i es van posar uns que eren d'algun "movimiento nacional". Llavors feien coses per la guerra.
I què feien?
Feien uns tubs per posar pólvora, amb els materials que es feien els totxos, feien aquests tubs. No la van tancar perquè els nacionals van dir que havien de fer coses pel "movimento" i tot això.

Recordo anar a la fàbrica a portar el menjar al meu pare, el sopar, el dinar no, ell dinava a casa, però el sopar sí quan tocava. Quan tenia torn de tarda a les vuit li portàvem el sopar. Allà respiraves... allò feia un d'allò que era dolent. També havíem de portar mascaretes que no n'hi havien, els havien de donar llet que no donaven, llavors tot valia.
Llavors vam anar creixent amb la guerra i sense la guerra i anar passant penes, molts anys, a casa érem molta colla, la meva madrastra els seus fills eren primers que nosaltres... i de gana, ja dic.

Ells es portaven 2 anys de diferència, la meva madrastra tenia 21 anys, no tenia edat per cuidar 3 criatures. La seva germana li va dir que si es casava amb el meu pare, no li faria cap regal, perquè ella no tenia ni edat ni caràcter per cuidar 3 criatures. Ella havia deixat al "nòvio" que tenia, i el meu pare tenia 3 cases... Diu que li va dir que si es casava amb ell, li deixaria les cases a ella i així va acabar la cosa, nosaltres ens vam quedar sense res.

Però "bueno" ho vam passar molt malament i llavors ens va tocar anar servint cap a un "puesto" cap a l'altre i jo em vaig passar la vida dels 15 als 26 que em vaig casar anant d'una casa a l'altra i "lo" que guanyava cap a casa meva, no per mi, no.

Vaig estar 8 o 9 mesos a Barcelona amb uns que eren veïns d'aquí i al de matí em feien anar a dalt a un pis que tenien a fer-li la feina. Llavors la dona s'en va anar amb un madrileny i em va dir si volia anar amb ells i me'n vaig anar amb ells. I a Montmeló venia un cop al mes per portar els diners i tornava a marxar i em donaven els diners dels bitllets per nadal i prou. Ho vaig passar malament perquè ella també era com era. Jo veia a les meves amigues que totes tenien una pesseta, si anàvem a Mollet de festa major, valia 5 cèntims el tren i 5 cèntims l'entrada a l'embalat, pues ni una pesseta. Anava a peu, pujar a peu una vegada plovia i mullant-se.

La meva néta em diu, "Érets "tonta" iaia, per què érets tant "tonta"?, t'ho havies de quedar". Dic sí, ara sí però llavors "callando" i...

I ja l'última pregunta, a què jugaves de petita?

Jo jugar no jugava, de petita em feien cosir mitjons i anar a buscar herba pels conills, i així ens entreteníem. I a l'escola vaig poder anar del 9 als 12, després ja havia de cuidar al meu germà.

Què més guapa?

Jo diria que ja està
​
Tu en tens prou per tu?

Sí, sí.

Ja dic, si necessites "algo" més, ja saps, pots venir tranquil·lament.