Sencera

​

Com es diu vostè?

 

Cristina Ramírez García, vaig néixer a Monreal de Ariza el 1936

 

Tu t'recordes d'alguna cosa de la guerra? De la postguerra si no? Explica'm el que te'n recordis

 

Faltava molt menjà, molt, a tot arreu, ens van donar unes cartilles de racionament i jo "tenia que" anar a fer cua a la botiga fins que ens toqués, si no, et quedaves sense.

​

Què et donaven allà?

 

Allà "nos" donaven pa, sucre negre que ara és la moda i llavors..., oli i que mes... Sucre teníem perquè hi havia molta remolatxa i teníem sucre blanc cultivant remolatxa. El meu pare com no va anar a la guerra "pues" es va quedar. El que et puc explicar és que el meu pare eren 7 germans i van anar tots a la guerra menys ell perquè en tenir ja els 7 germans allà, es va lliurar. Ell cuidava de la família i de les terres, perquè érem pagesos. I clar, jo me'n recordo que ens en anàvem amb ells, anàvem amb el meu pare i la meva mare i altres famílies i feien la feina del camp i "los crios pues corriendo por allí". Ens cuidava una senyora, i a córrer per allà pel camp.

Després de tot això, als 4 anys vam marxar del meu poble a un altre més petit, La Granja, que es tocava amb Monreal.

 

I per què?

 

Allí el meu pare tenia més treball, hi havia un senyor que tenia animals, tenia moltes vaques... molts animals i ell estava cuidant els animals. Els donava menjar, de beure, les munyia i jo "con la lechera tenia que" anar a buscar la llet a la vaca.

 

Amb quants anys això?

 

"Pues" això si vam marxar que jo tenia 3, "pues" 4 anyets o 3. Si..., a buscar la llet "con" 3 anyets a la quadra que estava el meu pare. Ell les munyia per vendre la llet pel senyor "con" el que estava, però nosaltres ens podíem quedar una "lechera" per esmorzar plena, que eren 2 "litros" i ja teníem quasi per tot el dia menjar. Allà vam estar 4 anys i aquells 4 anys no ho vam passar tant malament com altra gent, a l'estar amb sou i els animals; havia gallines, havia de tot, "pues" sempre hi ha algun ou que "como" el amo no estava "pues" sempre es quedava algun amagat...

 

Després vam tornar a Monreal, al meu poble, i allà va néixer la meva germana. Al néixer la meva germana la vaig "tindre que" cuidar jo fins que era més grandeta. I en vindre al poble vivíem "en frente" del mossèn. I "tenia que" pujar l'aigua, fer-li "los recados"..., això tenia jo 7 anys. I li feia tota les feines aquestes al mossèn.

 

Quan era la festa major "tenia que" anar allà a ajudar a la casera a fer el dinar, a fer tot això i em quedava a dinar allà, aquell dia dinava bé! Als mossens els donaven un bon dinar, pollastres guisats i coses d'aquestes. Després ja tot això fins que va néixer el meu germà, aquest va néixer que tenia jo 12, i fins als 12 em va tocar fer tot això.

 

I no anaves al "cole"?

 

Al "cole"? De "lejos". Quan venia la directora és quan em feia anar, llavors havien d'estar tots "los crios". I van fer fer un dibuix i jo vaig fer una granota, i com no anava mai "pues" tota la canallada del "cole" deien que jo l'havia calcat, que jo no havia fet això, que l'havia copiat, que l'havia copiat i que l'havia copiat. Una vergonya... se'm queia la cara de vergonya. I "menys mal" que la directora era una bona persona si no pues... Es veien les dimensions que no eren iguals, "No, aquesta nena no l'ha calcat perquè les dimensions no són iguals". I jo no l'havia copiat però ja vaig quedar que, ja per dibuixar ja... tenia cosa saps? I només anàvem en dies així. Tinc una foto perquè passaven i també feien això com que havíem anat, jo entre cuidar a un i a l’altre...

 

En complir els 13, ja em vaig anar a casa d'un senyor que érem migs parents a fer totes les feines, a fer el dinar, fregar, a tot, i ja no he parat. Fins que vaig venir a Barcelona així.

 

Això quants anys tenies?

 

A Barcelona dels 19 als 20 vaig estar cuidant quatre "crios" i fent les feines de la casa, però eren uns bons senyors.

 

I perquè vas venir?

 

Per guanyar quartos i que s'ho quedessin els meus pares, ho "tenia que" enviar tot. I allà al poble també, el que jo guanyava passaven ells primer a cobrar, i "lo" d'aquí a Barcelona igual. Després ja ens vam conèixer l'avi i jo i a estalviar per poder-nos casar.

 

De petita a què jugaves?

 

Jugar?

Em vas explicar que algú et va ensenyar a fer mitja...

Ah sí! En aquell poble que t'he dit que era més petit, en aquell hi havia una casa molt gran i allà vivíem quatre famílies que treballàvem allà, i a dalt de tot vivien els amos i treballàvem tots per aquests. Hi havia una senyora molt agradable i ella sempre estava allà seguda en el pati cobert, que era molt gran. Jo la veia sempre fer mitja, sempre fer mitja. Amb cinc o sis anys aquella senyora em veia tan aficionada a mi en fer mitja que em va regalar unes agulles de fer mitja. Jo les feia, escombrant l'era tenia una escombra de palla molt bona, i de tant escombrar quedava la punta molt fineta, "pues"això feia servir d'agulles, tallava la punta de baix i quedava l'agulla. Amb la llana que elles deixaven jo anava al darrere i anava "anusant" i anava fent cabdells i anava fent. Aquella senyora que era molt maca em va regalar unes agulles i un cabdell, "Té, per que aprenguis", i així vaig aprendre a fer mitja. I després la meva mare, que m'encantaven aquelles agulles, se les va deixar a una veïna i ja no me les va tornar... Després la meva àvia que no vivíem junts, ella era de "Castilla" i nosaltres d'Aragó, venia de tant en tant. Em va ensenyar a fer mitjons amb cinc agulles. Llavors als vuit anys quan vam tornar allà a cuidar a "los crios" i "lo del cura", i ja està.

 

Tenies amigues?

 

Com jo havia de pujar aigua de la font, com no hi havia aigua a casa, allà a la font et reunies una mica i xerraves i a córrer. Si a "los" tretze ja em vaig ficar a treballar en aquella casa, "pues" a pujar aigua pels corderets, donar-los el menjar, a les gallines, als porcs..., "en fin", treballar com de gran, vaig venir aquí i igual, en diferent treball.

 

La teva mare o el teu pare et van explicar alguna cosa de la guerra?

 

No, no massa... van anar els germans però el meu pare no. Allà al meu poble no va haver-hi, està molt amunt, la via i la carretera està molt fora del poble. Per entrar està a mitja hora. Passaven per la carretera. Quan més me'n recordo és quan passava Franco, que venia a recórrer Espanya, perquè anava una tropa de cotxes, "La Escolta" que deien, de motos i cotxes, "La Motoritzada" que deien. I teníem un camp que estava arran de carretera, ara no, ara tot allò no està igual.

 

I la gent ho anava a veure?

 

Anàvem a mirar com passaven "los" cotxes i com passava "las motos", si aquell dia passava, aquell dia aprofitàvem per anar a aquell camp a fer les feines. El que feia jo allà en aquell camp... l'aigua sortia d'un pou i hi havia una "nória", l'animal treia els "cubos" de la "nória" i la punyetera de la teva àvia perquè l'animal no es parès li donava un "cachete" al cul, pobre i de veritat, el que feia jo era seure en la barra i "dar vueltas". "Me" seia en la barra i quan es parava li donava i a córrer l'aigua i l'animal. En comptes de anar al darrere caminant com ell, "me sentaba" en la barra de la "nória", allà perquè era petita.

A casa, quan no anàvem trillàvem, això també era divertit, tampoc podia perquè com tinc "algo" d’al·lèrgia…

 

Què és això?

 

Abans no hi havia màquines que triessin la palla del blat, això és trillar. Abans eren una fusta i a sota tenia unes pedres que tallaven la palla. Em “sentava” a la fusta i a "dar vueltas otra vez" ha ha ha, a donar tombs amb la mula que no es pares.

 

Nosaltres també havíem de cuidar que els bous donessin les voltes a l'era, hi havia un "rodillo" molt gran per xafar el blat. I després ventar, quan feia vent tiràvem la palla a l'aire i quedava, com pesava, el gran a terra i la palla marxava. Escombràvem la palla perquè marxes i no caigués a sobre l'altre. I aquestes han sigut les meves joguines. I fer nines, m'encantava fer nines de drap. Quan anava la modista, que érem molt amics, tots els retallets que tallava i els llançava, me'ls guardava i me'ls donava. Jo feia vestits, feia coses, una nina i aquella nina li feia un vestit. i això era amb el que jo jugava i ja està. Els que van poder anar al "cole" aquests sí que jugaven, a la comba, a la xarranca i coses així, jo com que no vaig anar "pues" no vaig poder fer res de tot això...

 

Després, quan van anunciar que Franco havia mort, tu te'n recordes d'això, això si no?

 

I tant!, estàvem aquí ja, una alegria... i més estan aquí, encara més. Allà, Franco ha tingut molta ràbia amb "lo" d'aquí, Catalunya, però allà no tant, al no ser tant "pues" Franco és Franco, "pues" Franco "como si fuera uno" més, un "capitán" més. Després ja va començar a donar treball perquè va fer, Primer va fer "lo" de on està enterrat ell, va fer canals i presses però amb tots els que hi havia a la presó, d'aquí més que d'allà. Tots els que eren d'esquerres els va tocar fer presses, "pantanos", "lo" de Los Caídos... Tot això me'n recordo jo i nosaltres contents. "Mira que anirem al "pantano"!".

 

Tu de petita no ho veies com "algo" dolent.

No, no perquè si eres petit i...

Tampoc hi ha un ambient de violència al teu poble...

 

"Claro, claro." Quan més contents estàvem era a l'hivern quan "limpiaban los pantanos", el meu germà i jo anàvem amb un "cubo" amb el meu pare perquè hi havia molts crancs, no hi havia aigua i hi havia crancs perquè no tenien on amagar-se. Portàvem un "cubo" ple de crancs, clar, aquell dia sopàvem de glòria!

No va faltar tampoc tant menjar com aquí, com érem pagesos i en un poble "pues claro"... A la capital ho van passar molt, molt malament, en canvi els pobles no. La farina mateix, a mi el pa no "nos" va faltar, agafàvem... Passaven "los de tasas, los de tasas" eren si sembràvem un sac de blat i aquest sac tu collies 5, tenia que entregar i quedar-te un per tu.

 

Com si fos l'edat mitjana no?

 

Sí, sí, s'emportava ell la quantitat. Però sempre hi ha forats en un poble que ets per amagar. On vivíem nosaltres hi havia una habitació on dormia jo, que tenia per dalt al graner llençàvem el gra i a baix hi havia un forat amb un moble que allà el trèiem. A la nit anàvem al "molino", que hi havia un molino per moldre i anàvem a moldre la farina i aquella farina...

"Lo" que més me'n recordo també és l'estraperlo, que no te l'he explicat. El meu pare també el va fer, veia aquí amb farina i ens portava oli, feien canvis.

 

Si t'enganxaven fent això que passava?

 

Et quedaves sense res, si t'enganxaven fent això, venia a casa sense res de res. El que més em va sorprendre quan jo vaig venir aquí, sabràs que el riu Ebre es creua d'un cantó a l'altre amb una fusta que puja i baixa, "pues" pujaven els animals. Coses així que jo no havia vist.

 

Hi havia festes majors al teu poble, o balls?

 

Sí, ballàvem a la plaça.

 

Tu vas anar hi?

 

Quan era festa major si, anàvem a la plaça amb tota la família. Les mames es "sentaven" a les cadires i cuidaven els nens petits i nosaltres que érem més grandetes anàvem per allà. Festa major sí.

 

La meva mare m'ha explicat quan van fer l'intent de cop d'estat.

 

Va ser un cop d'estat que encara estan els forats on estan els del parlament, van disparar. Ho vam veure a la tele.

 

Quina sensació vas tenir?

 

Home, que torni a començar, penses "Diós", i ara què? Els tancs a la porta a València. Això va ser... això va ser fort, a veure què passarà ara que tornem a estar en revolucions.

 

Amb les cartilles tampoc et donaven molta cosa no?

 

No, poquet, el que tocava per persona, 1 quart de litre d'oli per tota la setmana. Els que es van fer rics van ser els maquinistes, "los jefazos". Passaven màquines de tren, soles, sense vagons i anava plena de farina i plena de tot. Eren les farines que ens prenien als desgraciats.

Néixer en guerra és molt diferent del néixer abans, l'avi mateix tenia quatre anys i quan va acabar tenia set, aquells set anys ho va passar malament.

 

Al teu poble de rojos no hi havia no?

 

No, hi havia "alguno" però com marxaven al front "pues"... Al meu poble no van entrar, ni rojos ni verdes ni "coloraos'" perquè estava el poble molt amunt i clar, passaven, passaven per la via, passaven pels batallons i no hi ha pins. És vega, en ser vega... una vega és un replà al costat del riu on no hi ha gaire arbres. On passaven "los" de la guerra era pels pins on es podien amagar que és on estava l'avi. Allà és on es podien amagar, i al meu poble no, allà d'arbres no, roques…

"Lo" que va entrar al meu poble van ser "los" falangistes "cantando" El cara al sol després de la guerra donant-nos instruccions per educar-nos, "teníamos que ser falangistas" tots i anava tota una colla cantant El cara al sol, però d'una forma que m'arrupia. Ens volien posar un "jugo" i adoctrinar-nos a tots.

Quan passaven aquella gent tot ens amagàvem darrere les portes corrent "por si acaso”. Quan passaven aquella gent tot ens amagàvem darrere les portes corrent "por si acaso".

​

Doncs jo crec que ja està. Moltes, moltes gràcies