Sencera

​

On vas néixer?

 

A on vaig néixer?, ara riuràs a Múrcia però la zona que estàvem nosaltres era un poble molt petit que es deia i es diu Llano de Brujas. Ara t'explico perquè Llano de Brujas, aquesta pregunta que estem fent nosaltres, la vaig fer aquí a Catalunya a la meva mestra que encara vivia, ja és morta pobreta. I li dic "doña Maria estoy harta cuando me preguntan donde nací se se rian", i ella amb una carta m'explica: Llano de Brujas no té res a veure amb les bruixes, que també hi ha. La terra d'aquella zona era tan bona, era de color violeta, la gent anava a buscar aquella terra per posar-la als terrats de les cases que era el que evitava la calor i la pluja, i llavors el que podia també es feien les façanes de les cases. Deien que la terra era bruixa, que volia dir que era una terra especial, és que és "bruja esta tierra", i no era terra era "mármol" granulat, com una sorra de platja però de color violeta. Si alguna vegada et pregunten d'on ve el nom de Llano de Brujas ja ho saps, encara que no crec que t'ho pregunti ningú, però així ja ho saps.

 

De Múrcia va venir molta gent a fer el metro a Catalunya, m'ha dit el meu avi. El meu pare va venir, i el que li van donar. Que va haver i problemes amb això?, si, si, els treballadors del metro van estar molt en contra d'això, però el tio al veure que els treballadors d'aquí es posaven en vaga, va portar gent de fora. Això són, perdoneu la paraula, putadetes que feia en Franco, "quanto mas se vayan fuera menos problemas tendre yo con ellos". "Pues" clar la gent que venia de fora "a lo que sea" "pues" clar; l'empresari encantat de la vida "ya vendran". No murcians sols sinó de tota Espanya, "pues" clar, els catalans d'aquí que estaven reivindicant el que era cert, "pues" estaven en contra. La qual cosa no tenia culpa ningú, era l'empresari que s'aprofitava de la gent: si era cinquanta cèntims per hora, el tio ja feia el negoci. Llavors aquella pobra gent amb un trosset de pa i una sardina, una arengada que es diu aquí, o bé pa i "tocino" embolicat amb paper de diari, passaven el dia. Era molt trist això, era una

de les etapes tristes.

 

Al teu poble vas notar molt la guerra?

 

A si això també ho poso en el llibre, això també t'ajudarà a conèixer les coses si te'l mires. Això va ser el meu germanet i jo vam sentir el ressò de les bombes, perquè al meu poble tot era tranquil·litat. Normalment les bombes eren a altres llocs on "tenien que" fer malbé les coses i, Cartagena tenia el port i clar... Llavors és clar jo els llampecs i bumm!, això que feia aquell ressò em desperta, i jo i el meu germanet, que era tres anys més petit, plorava també. La mama ja era a treballar, no sortia el sol i ja era al camp arrencant patates i "el papa a la cárcel eh!, por republicano, por tonto, por rojo", i jo enganxada al vidre veien les flamarades. Al vespre va venir la mama i li vam explicar, ella ens deia "Que no, eso es que han hecho una hoguera muy grande de fuego y se veia desde aquí". La dona no ens volia espantar i devia estar també espantada ella. Aquelles criaturetes soles allí, però no érem nosaltres sols eh?, això era general. Les mares "tenien que" sortir un cop que es van quedar soles sense els caps de família que estaven a la presó, i altres pel camí que es van quedar a la cuneta, afusellats. Les mares no tenien més remei que sortir al que dèiem avanç "a lo que les dieran". A l'horta hi havia treball i els empresaris també s’aprofitaven.

 

Però en ser dona de presoner li donaven treball?

 

No sempre, la porta de l'església, al primer cabronet era el cura, perquè no "tenia que" consentir això, "no era el representante de dios". El camió a la porta, i tots els homes a dintre del camió sense explicacions, jo em vaig desmaiar, jo tenia entre sis i set anys. El Guàrdia Civil anomenant: "Fulanito de tal, al camión". I quan sento el nom del meu pare jo estava a l'arbre, una acàcia era, agafada i em vaig desmaiar. El que volien els empresaris, les dones soles per tot i quan dic tot, tot. La que es negava, que estic segura que la meva mare i moltes dones: "nos moriremos antes de ir contigo a la cama" això ho deien i llavors hòsties. De seguida estava la Guàrdia Civil, com aquí ara. Al tema "mañana a las patatas" ells triaven. La mama perquè un dels empresaris, agricultor importantíssim de la comarca, havia sigut molt i molt amic del papa, ell venia a la barberia que el papa era barber. Ella, quan ell venia a buscar treballadors tenia feina.

 

Que més ens pots explicar de la guerra?

 

Les bombes sempre anaven als lloc on es podia fer mal, al port per exemple, al poble no. I allà

la feina no faltava, les taronges havia que collir-les. El que és la guerra, guerra, era no tenir diners per comprar "lo" que és més necessari, menjar. La mare "s'anava" a treballar i tornava al vespre i no podia deixar a la taula de la cuina o allà on fos ni un tros de pa perquè els seus fills puguin menjar. I no parlo de la meva mare sola, estic parlant de tota aquella població. 

 

Una cosa Carme, això vol dir que tota aquella població era republicana i per això es van emportar tots els homes?

 

Noo, allà hi havia les botigues, hi havia la farmàcia..., és a dir, van quedar els que tenien algun negoci. El franquista sabia qui eren els republicans. A veure, quan la guerra civil aquí a Catalunya la part de l'Ebre que va ser terrible tot això, als mateixos veïns els obligaven a declarar que l'altre era republicà i si no agafaven a la seva filla o la dona i se l'enduien, perquè t'intentaven amenaçar.

I després al senyor Franco se li acut "el auxlio social", que era un menjador, en una botiga que era d'una gent que vivia d'aquella botigueta. Fora botigueta i aquell local amb la cuina i tot, que era una cuina gran, "pues" per posar el menjador. La falangista per aquí, la franquista per allà a la cuina i totes aquestes col·locadetes. Van posar les taules i les dones totes contentes, les mares deien "como mínimo pobres hijos, comeran algo calentito", que si tal i que si qual, la mare que les va parir. La primera cosa que posen a la porta era una feixista; aquella camisa blava i les fletxes i el jugo. Quan entràvem tots en cua, amb la forquilleta i la cullera, arribem el meu germanet i jo, ja et dic l'edat que tenia jo era màxim 7 anys, i ella fa:  " Ay! vosotros sois los hijos de Antonio Gambín?", i clar que sabia jo, jo contenta li vaig contestar: "si, si somos los hijos de Antonio Gambín". No us estranyi que estigui de mala llet, perquè quan estàvem entrant al menjador ens crida i ens diu "venid un momentín, poner se aquí detrás i ya os llamaré después", i ens aparta. Aquell dia em van ensenyar qui era dolent i qui era bo, i el meugermanet plorant, clar volia entrar. Van entrar tots i va tancar la porta i nosaltres ens vam quedar fora. Ningú més, només hi havia el meu pare republicà en tota aquella colla de nanos?, la mala llet. Des de la reixa de la finestra vam estar veient com els "demès" dinaven i nosaltres no. "Vale", agafo i li dic al meu germà: "Mañana, tu no le digas nada a la mama, però tu mañana comerás. Quando estemos en la puerta que tu vayas a entrar, yo le entretendré hablando con ella y tu entras corriendo y te sientas". Jo pensava, almenys ell menjarà, i així ho va fer. Va entrar corrents i se'n va anar al final de l'última taula. La dona em va dir "Venga, venga, vés a buscar a tu hermano que salga", jo vaig entrar però ja no vaig sortir, què punyeta!

A la cuina hi havia una cosina germana de la meva mare, imagina't per on anem, aquella va ser una de les que... "Bueno lo que sea"!.

Jo que veig el menjar era, aigua que feia fum, un rajolí d'oli i un trosset de coliflor plena de "piojo". Mira, em va agafar una cosa, i la canalleta menjant això, i el meu germà també. I què li dius, que no s'ho mengi?, almenys l'aigua era calenta. T'imagines a aquella edat, una criatura pujada d'amunt de la taula, picant amb la forquilla i la cullera i picant de peus dient: "¡Esto no es comida, es piojo en el plato!". La primera manifestació que he fet a la meva vida va ser aquella vegada, i estic contentíssima d'haver-ho fet. Després em deien: " ¿Y esto de què sirvió?", "pues que mi padre desde la carcel me felicitó".

 

El meu pare amb uns trossets de paper els enrotllava, jo vaig aprendre a escriure petitó, puça. Allà havien d'escriure petit, petit, l'enrotllaven com un cigarro i entre la roba li donava a la meva mare la roba bruta que s'emportava. La mare arribava a casa, ella ja ho sabia i em deia "¿Tu me podràs leer esto hija mía?", ella era analfabeta total, com totes les dones allà. Jo vaig aprendre a llegir aquella lletra. Jo vaig estar mirant aquell paper per descobrir que deia el meu pare, "hasta que no sepa leer esto yo no pararé". Aquestes coses estic seguríssima, que no tothom les ha passat, jo vaig aprendre a llegir la lletra del meu pare i també a escriure. La mestra del poble m'ajudava, que també la van exiliar. La millor mestra que tenia, exiliada i amb un bebè de sis mesos, a València que se li va morir allà. Aquests desastres els que vulguis. La guerra de bombes no l'he viscut, però si d'escopetes i "disparos".

 

Un amic del meu pare, molt jove, amagat pels camps perquè ell no volia lluitar, no volia anar a la guerra ni una ni l'altra. El meu pare li deia: Moreno, que es deia de "apellido", "no tienes mas remedio que luchar o si no te mataran o un bando u otro, lucha". I al final el van trobar, i un dematí sentim crits i vam anar al carrer, la Guàrdia Civil cridava: "¡Detente!" i aquell noi corria, la mare al darrere. "¡Detente, detente", seguia dient la Guàrdia Civil i al final el van disparar i el van matar.

 

Quan vau marxar del poble?

 

El meu tiet, germà de la meva mare, quan va fer la mili el van portar a Catalunya va trobar una noia catalana i es va casar, i es quedar a viure a Barcelona. La qüestió és que quan ell estava en la guerra es va trobar amb el meu pare, ell estava carregat de sarna. El meu pare va escriure a la meva mare dient-li Dolores el teu germà ve a casa, però "ojo" que els nens no s'apropin a ell perquè està carregat de sarna i és molt contagiós. El meu pare va estudiar medicina, la guerra no li va deixar acabar la carrera. Quan el meu tiet es va curar va tornar a Barcelona, la meva tieta tenia negoci a la plaça de compra, tenia una parada de fruita i verdura.

El meu tiet ens va venir a buscar, als nens, i això va ser una mala història, a veure deixar als meus pares a l'estació i jo pujar aquell tren amb el meu germanet. Als meus pares plorant, nosaltres plorant i veien que els vas perdent de vista i veus terrenys que mai a la vida havies vist, això és horrorós. El meu germà dormint sota el seient per evitar el bitllet, però vam arribar a Catalunya jo tenia 10 anys, els onze no els tenia.

Vam arribar a l'estació de Sants que ja era fosc, i quan arribem a casa la tieta Juanita ja tenia la taula parada i el sopar. El meu tiet ja s'havia emportat els seus pares, els meus avis, també ens estaven esperant. Ella en el moment que veu dues criatures en aquelles condicions "lo" primer que fa es abraçar-les. La família parlaven que fer amb les criatures sense els seus pares, la tieta ho tenia clar, la Carmen es queda aquí a casa i l'Efren, el meu germà va anar a Sant Celoni. Els meus tiets i el meu avi eren carboners i feien carbó al bosc, sense calar foc, cap ni un, no com ara.

A partir d'aquí quan ens vam quedar a soles la meva tieta i jo li vaig dir "Tieta, no me hable mas el castellano, quiero aprender catalán", que no em vinguin amb punyetes aquelles dones que diuen que el "catalán es muy difícil" estan aquí tota la seva vida, "¡anda ya hombre!", perquè no volen.

 

Al final un dia la meva tieta agafa un grapat de mongetes i em diu me'n vaig a l'eixida, “¡Ay Diós!, dónde se va mi tia?, dónde se va ?", i ella em torna a dir a l'eixida amb les mongetes per sopar, jo encara ho entenia menys. Jo la segueixo i veig que va a fora al pati i se seu amb una cadireta i debat una taula de marbre. Després ella em diu: nena porta'm el gibrell, està a la cuina. Gibrell i això que és? Deduint perquè el volia, vaig agafar el gibrell i li porto, la tieta es va posar tan contenta que em va fer una gran abraçada. La tieta Juanita em tenia un "carinyo" com una mare.

 

Perquè els teus pares no van venir amb vosaltres a Barcelona?

 

Perquè el papa estava a la presó, quan ell estava a l'estació amb la meva mare havia sortit feia dos dies provisionalment, perquè s'havia guanyat la confiança fent de barber a la presó, li devien tenir una espècie de "carinyo", això de fer de barber ho van tenir en compte, devia ser el director de la pressor especial i va venir a despedir-se. El va començar a lluitar, dient que els seus fills estaven a Catalunya, ell no va parar: li deien "Es que usted tiene para tres años y días". I els dies no se saben? Es clar, et diuen dies i els dies es van tornar en sis mesos.

 

Això és una altra cosa, que estan a casa de la tieta es veia l'eixida i la porta del barri, i en aquell carrer no passaven ni bicicletes. Tu t'imagines quina casualitat que tenia la porta oberta, que la tieta sempre deia que la porta tancada, i jo vaig obrir la porta perquè sentia cantar en català les nenes jugant i jo les volia veure. A més a més, jo pentinava a la meva cosina petita que tenia uns tirabuixons així de petits, i amb aquest entreteniment, la "sombra" d'un home i la porta oberta. Tiro la pinta, surto al carrer i d'esquena veig al meu pare. Ell buscava el número de la casa, ell anava caminant i jo em poso davant amb una abraçada. El papa va anar a buscar a la mama que s'havia quedat a dalt del carrer amb els paquets mentre ell buscava la casa.

 

Tu jugaves o no vas poder jugar mai?

 

Jugar és una altra cosa, jo sortia al carrer i mirava com jugaven les nenes, un dia lis vaig preguntar: "¿Puedo jugar con vosotras?" i salta una, devia ser franquista aquesta, "No, por que tu eres una charnega". Jo xarnega no ho havia sentit mai, però alguna cosa dolenta devia ser per com ho deien. Quan va vindre la meva tieta, a la meva cosina petita li va faltar temps per dir-li a se mare. La tieta es va enfadar molt, va anar a parlar amb els pares de la nena. Però jo volia saber que volia dir, la tieta em va dir que no em preocupes que no era cap cosa dolenta, no em vaig quedar gaire conforme, vaig mirar-ho al diccionari però no ho vaig trobar. La tieta em va dir que era un mot que es deia a la gent que venia de fora de Catalunya. Després de gran, vaig conèixer un escriptor, en Paco Gandel, que vivia a les barraquetes de Montjuïc, i en una assemblea que vam tenir li vaig preguntar si sabia que volia dir realment xarnego. I em va dir que és "el hijo de una pareja que uno de los dos era de otro país".

 

Vas anar al col·legi?

 

Aquí a Barcelona si, jo pel tren quan venia no feia més que pensar, quan arribi el tiet em comprarà una cartera, unes sabates marrons amb cordonets i mitjonets blancs. Fixat tu, una cosa tan senzilla que la gent llença com si res i jo només pensava anar a col·legi, amb una cartera, unes sabates marrons i mitjonets blancs, sobretot blancs. Vam arribar a Barcelona que era focs, el tren va parar no sé quantes vegades amb parades de mitja hora almenys. Era un "borreguero" d'aquells de fusta. Hi ha una anècdota a meitat de camí. A València el tren para i el revisor anuncia que estaran una hora i mitja, "tenien que" esperar que passes un altre tren. Darrere nostre hi havia dues monges, van sentir al meu germà que li deia al tiet que tenia gana, les monges li diuen al meu germà si vol venir amb elles que anirien al convent i dinarien arròs. El meu tiet no ho veu clar i els explica que som els seus nebots i que anem a Barcelona. El meu germà no va voler anar però jo si, les monges del convent van fer un arròs boníssim tot ple de bitxos.

​

Quan vas arribar a Barcelona era un ambient de guerra o ja la cosa estava més calmada?

 

Home que era el 45 eh. El cas d'Atocha, és una dictadura fatal, encara mataven pels carrers, entrar per la porta obrir la porta i trobar-te dues pistoles i pam, pam, pam. I agafar-los a casa seva a la gent i anar a la presó, això ho vaig viure jo aquí.

 

Però vas poder anar al "cole"?

 

Quan arriben els meus pares ja vam buscar una mica de "vivenda" a les cases barates que li

deien a Sant Andreu, el col·legi estava a prop, li deien "Col·legio Colon", jo deia "què bien ahora si

podre ir al col·legio". Amb la meva tieta res, jo em vaig cuidar de la casa, la nena, i fer el dinar per tots. La meva tieta se n'anava a la plaça de compra ven d'hora.

Jo li deia a la mama, "ahora podre ir al col·legio, esta aquí cerca", i la mama em deia: "Tu

cuidaras de tu hermanito, el meu germà Antonio, que yo tengo que ir a trabajar", el papa feia de barber i s'anava ben d'hora de casa. Quan la mama no tenia treball vaig poder anar a escola. Començo el col·legi i no hi havia manera, la mestra era una "borde", els franquistes que hi havia sempre. Jo sí que volia aprendre però no d'aquella manera, amb la regla així de llarga i "palo va i palo viene". A mitat de l'horari a cantar "El cara al sol" amb el braç aixecat. Al pati hi havia uns esgraons i allà sortien tots els mestres que era com un escenari i nosaltres a baix que estava ple d'acàcies, totes en fila, i una veu va començar a cantar, totes amb el braç aixecat. Jo no, ho tenia jurat, mai aixecaré el braç per cantar el cara al sol ni res semblant. Per tant que va passar, la ignorància de ser jove, llavors "la picada de viruela" que li deia jo, comença; “Gambín levanta el brazo" jo mirava un cantó i un altre fen el despistat, "he dicho que levantes el brazo". El cara al sol es va truncar perquè davant d'aquest "follón" ja ningú cantava ni aixecava el braç. Ella baixa de les escales ve cap a mi i em fot un hòstia de les que tenen història. Clar, jo joveneta i no tenia més que ossos, vaig anar a l'altra punta del pati i sort que no vaig xocar amb cap acàcia si no estaria morta. Tu creus que jo amb l'edat que jo tenia, i l'historial que portava a sobre "tenia que" cantar "El cara al sol". El col·legi es va acabar per mi però jo tenia clar que jo estudiaria pel meu compte, i així ho vaig fer.